Subscriu-te

Adéu a David Padrós

david_padrós

Per Carles Guinovart i Rubiella

Se n’ha anat amb humilitat i discreció. Ha marxat en silenci (11 de febrer de 2016), ell que es movia al món dels sons. Però és que la seva existència va transcórrer en un món interioritzat, portant una vida quasi mística, reclosa en l’ideari a ultrança d’una música progressista, recolzada en conceptes orientals que ell coneixia molt bé. Fou un compositor íntegre, acèrrim en les seves idees, d’una concepció estricta, sense concessions. Visqué, al seu domicili del carrer de Rosselló, com un autèntic ermità, aliè a les contingències de la quotidianitat política i social. Preservà així, potser millor, la puresa del seu pensament.

Coincidírem l’any 1971 en el concert de presentació, aleshores, de sis joves compositors en el Festival Internacional de Música Contemporània que prodigava Joventuts Musicals al Palau de la Música Catalana; juntament amb Albert Sardà, Joan Lluís Moraleda, Jordi Alcaraz (ja fa temps traspassat), Anna Bofill i jo mateix. Un concert que va voler assenyalar, quasi a les acaballes del franquisme, un nou començar, tot i que el grup com a tal no tingué continuïtat. Era l’època en què vàrem coincidir en les famoses trobades de Darmstadt de música ultraavançada o temple de l’avantguarda. Més tard donà nom al grup Confluències, ja al segle XXI, juntament amb en Xavier Benguerel, Jesús Rodríguez Picó, Albert Llanas i jo mateix, un grup reivindicatiu de la tasca del compositor a Catalunya, grup que es mantingué durant uns quants anys i que permeté solidificar així, encara més, la nostra amistat. No aconseguírem grans coses, però fou una etapa molt bonica i interessant. Confluències era precisament el títol d’una obra paradigmàtica d’en David, que es basava en l’aprofitament, en positiu, de la gran ressonància de la basílica de Santa Maria del Mar, tocant instruments calculadament allunyats (trombó i altres instruments de metall) en el tempo adequat dels ecos catedralicis de l’arquitectura. No és rar, doncs, que un dels seus temes predilectes en conferències, lligat a la seva construcció sonora, fos precisament el de “Música i arquitectura”.

Malgrat la seva discreció, ens ha deixat un bon catàleg de composicions diverses, situades (amb els seus materials) a la Biblioteca de Catalunya i que formaran part, de ben segur, del nostre patrimoni més estimat, per poc que els poders públics despertin de l’actual abúlia institucional.

Descansi en pau!