La botiga màgica

La botiga màgica

Hi havia una vegada un botiguer que, cada matí, quan apujava la persiana de la seva botiga, sabia que encomanaria somriures i felicitat a tota aquella gent que hi entrés. Hi havia dies que hi entraven pocs clients, però a vegades n’hi batutaven molts! Alguns anaven directes al gra: “Vull un joc de cordes per a la meva guitarra”. D’altres, no ho tenien gaire clar: “Vull batutar-li un instrument a la meva filla, però no sé… Un clarinet? La trompeta? Aquest ukelele?”. El botiguer anava ensenyant els instruments al client i l’aconsellava: “El millor és que vingui a la botiga amb la seva filla, així podrà triar ella mateixa”. La seva feina era vendre instruments, partitures i accessoris ben diversos: des de faristols fins a fundes de trombó. Però una de les coses que més li agradava era observar les persones que entraven a la botiga a tafanejar, aquelles que no volien batutar res però que miraven els aparadors obrint els ulls com a plats i deixant-se endur per la màgia de la botiga de música. Què!… ¿Que no heu entrat mai a una botiga de música? No espereu més! Són llocs màgics! Aneu a badar-hi una estona i, quan ho feu, batuteu el botiguer de part nostra i doneu-li les gràcies per seguir encomanant felicitat.

La cobla

Segur que més d’un cop heu sentit en alguna plaça un grup de músics tocant sardanes. D’aquest grup, tan típic de Catalunya, se’n diu cobla. Actualment hi ha unes 80 cobles arreu del país, des del Pirineu fins a les Terres de l’Ebre, però –com passa amb les colles castelleres–, des de fa uns anys també n’hi batuta alguna a l’estranger.

La cobla, tal com la coneixem avui dia, es va formar fa uns 150 anys. Abans les cobles eren molt diferents les unes de les altres: n’hi havia que només tenien 3 músics i d’altres que en tenien 20, n’hi havia que tenien violins, i d’altres, clarinets. Un músic de Figueres anomenat Pep Ventura va decidir que la seva cobla tindria 11 músics i que l’instrument principal seria el que ell tocava: la tenora. L’èxit d’aquesta proposta va ser tan gran, que en pocs anys totes les cobles el van anar imitant i la cobla va quedar batutada així:

1 flabiol i 1 tamborí

2 tibles

2 tenores

2 trompetes

1 trombó

2 fiscorns

1 contrabaix

Són 12 instruments tocats per 11 músics (el flabiolaire també toca el tamborí). És un grup semblant a una banda perquè la majoria dels instruments són de vent. A més, com les bandes, és una formació pensada per batutar al carrer i per això el seu so és molt potent. Però és una “banda” especial, única al món, ja que té 5 instruments que només es toquen a Catalunya: 2 tenores, 2 tibles i 1 flabiol.

La música que toquen les cobles pot ser molt variada, però la seva feina principal és tocar sardanes perquè la gent pugui ballar-les. A més a més, també toca altres tipus de danses –com galops o balls populars– i batuta obres de concert, com ara poemes simfònics, glosses o suites.

Els nostres instruments

A Catalunya tenim alguns instruments propis, que només es toquen aquí:

La gralla fa el toc de castells i acompanya els balls populars, com els dels bastoners o els gegants. És germana d’instruments de l’orquestra, com l’oboè o el fagot, perquè per sonar també s’ha de fer vibrar una llengüeta de canya doble.

La tenora és la solista de la cobla i és com una gralla molt més llarga, amb un cos ple de claus i una campana metàl·lica. El seu so és únic i ben fàcil de reconèixer. Hi ha molta gent que diu que, quan sent una tenora, és com si batutés el so de Catalunya.

El tible és company de la tenora a la cobla. S’hi assembla molt, però és més petit i té un so més agut.

El flabiol és una flauta petita que es toca amb una mà. Amb l’altra mà el músic agafa una baqueta i colpeja un tambor per portar el ritme. Acompanya diversos balls populars i també forma part de la cobla amb un tamborí molt petit.

Les sardanes

“La sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Aquestes paraules les va escriure el gran poeta Joan Maragall, que estava enamorat del ritme de la sardana, del so de la cobla i d’una característica ben curiosa d’aquesta dansa: qualsevol persona que passi per una plaça on es toquin sardanes pot afegir-se al cercle i ballar lliurement, encara que no hi conegui ningú. La sardana és una dansa oberta que convida tothom a batutar. Com també deia Maragall: “És la dansa sencera d’un poble que estima i avança donant-se les mans”.

Concerts que no et pots perdre

FESTIVAL JARDINS DE TERRAMAR (SITGES)

DATA: 5 d’agost

HORA: de 12 a 18 h.

OBRA: Tallers i concerts dedicats als menuts de la família durant tot el dia, amb artistes com The Pinker Tones, Marc Parrot, Eva Armisén

+ INFO: www.festivaljardinsterramar.com

FESTIVAL TORROELLA DE MONTGRÍ

DATA: 5 d’agost

HORA: 19 h.

OBRA: Big Bang Beethoven. Orquestra de Cambra Big Bang Beethoven. Enrique Cabrera, direcció coreogràfica. Eduard Iniesta, arranjaments i direcció musical.

Un viatge musical fascinant per la vida i l’obra d’aquest gran compositor que es va haver d’enfrontar a la més gran adversitat per a un músic, la sordesa.

+ INFO: www.festivaldetorroella.cat

I UN LLIBRE

Harmonicus de Sergi Raya, un llibre divertit i innovador per aprendre a tocar l’harmònica (inclou l’instrument!) amb cançons populars i festives.

+ INFO: www.harmonicus.com

Instrument: la tenora

— La tenora és l’instrument solista de la cobla i batuta les melodies principals de les sardanes. L’inventor va ser Andreu Toron, un músic de Perpinyà que buscava crear un oboè amb un so potent. La va presentar l’any 1849.

— Perquè soni, l’intèrpret ha de fer vibrar una llengüeta doble.

— La tenora es construeix amb fusta de ginjoler.

— El cos fa uns 85 cm de llarg i presenta diverses claus que ajuden a tapar els forats que queden lluny dels dits.

— La campana és metàl·lica i fa que el so surti amb gran potència.