L’INCORONAZIONE DI POPPEA de Claudio Monteverdi (versió de concert). Llibret de Giovanni Francesco Busenello. Verónica Cangemi. Maite Beaumont. Emilie Rose Bry. Sabina Puértolas. David DQ Lee. Filippo Mineccia. Luigi De Donato. Krystian Adam. Francisco Fernández Rueda. Cyril Auvity. Ensemble Matheus. Dir. musical: Jean-Christophe Spinosi. LICEU. 1 DE DESEMBRE DE 2017.
Per Mercedes Conde Pons
L’Any Monteverdi –és a dir, la commemoració del 450è aniversari del naixement del considerat instaurador del gènere operístic– es clausurà amb una erràtica versió de la seva darrera òpera , L’incoronazione di Poppea, a càrrec de l’Ensemble Matheus i el seu director, Jean-Christophe Spinosi. Al llarg d’aquest any Barcelona haurà acollit les tres òperes conservades completament del geni de Cremona, programades respectivament per les tres institucions musicals de la ciutat: L’Auditori (L’Orfeo amb Alessandrini), Palau de la Música Catalana (Il ritorno d’Ulisse in patria amb Gardiner) i, finalment, L’incoronazione di Poppea al Gran Teatre del Liceu, amb direcció de Jean-Christophe Spinosi.
El Liceu no és un teatre de dimensions adients per a una òpera com la de Monteverdi, que demana un espai més reduït, però la proposta d’una versió de concert pot ajudar a aproximar l’oient a la música que, en funció del criteri del director, serà interpretada per un ensemble musical més o menys nombrós. Cal recordar, aquí, que les partitures conservades de l’època de Monteverdi no contenen una orquestració completa de l’òpera, sinó més aviat una notació del baix continu que acostumava a ornamentar-se i enriquir-se amb els instruments existents a l’època. Tanmateix, les òperes de Monteverdi no estan concebudes per a una interpretació estàtica i requereixen l’aparell teatral per interpel·lar l’espectador, tal com ho demostra l’èxit que va tenir l’estrena d’aquesta òpera fa nou anys en ser representada al Gran Teatre del Liceu en una producció moderna i molt estètica de David Alden. Però una versió semiescenificada, en què els intèrprets vocals interactuïn entre ells com si estiguessin a l’escenari en una proposta escenogràfica, pot resoldre a la perfecció l’equació requerida per les òperes primerenques que, al capdavall, tampoc gaudien d’un aparell escènic hiperbòlic. Així ho va demostrar, per exemple, John Eliot Gardiner en la seva proposta d’Il ritorno d’Ulisse in patria que es va veure fa uns mesos al Palau de la Música Catalana. Una proposta en què en cap moment es va trobar a faltar un decorat més enllà de l’ofert per les muses modernistes, gràcies en gran part a l’estudiat moviment escènic dibuixat pels actors-cantants.
La proposta de L’incoronazione di Poppea vista aquest passat cap de setmana a la Ciutat Comtal oferí, doncs, resultats desiguals. D’una banda, pel desequilibri qualitatiu entre els cantants a nivell individual respecte de la versió oferta per l’Ensemble Matheus i Jean-Christophe Spinosi, més preocupat per gaudir com un espectador més de les floritures –certament encisadores– d’alguns dels solistes presents a l’escenari, que no pas de concertar la seva orquestra, que en reiterats moments semblava gairebé estar llegint a vista. Manca d’assajos? De ben segur.
En canvi, si la versió musical resultà decebedora –i aquí caldria preguntar-se si fa falta que el Liceu programi aquest tipus de propostes més properes al format concert que no pas al format operístic i que són habituals de gires europees per sales de concerts–, en el pla vocal hi hagué més encerts que desencerts, tot analitzant els casos de forma individual.
En l’àmbit dels encerts cal situar en un pla superior l’aportació de Maite Beaumont com a Ottavia i Virtut. Sobretot en el primer rol, el de la dona despitada de Nerone, la mezzosoprano navarresa excel·lí amb un cant impecable, un timbre vellutat i amorosit i una personalitat vocal indiscutible. També navarresa, la soprano Sabina Puértolas resultà molt encertada com a Poppea, si bé només es pot blasmar que la seva veu no té el gruix d’altres veus que doten el paper d’una sensualitat molt adient al paper de la seductora i ambiciosa Poppea. En canvi, Puértolas va saber fer servir a la perfecció els seus nombrosos recursos posant-los al servei de la música, en un exercici d’adequació musical excel·lent. En els números amb Nerone, sobretot al darrer i més conegut, el duet “Pur ti miro”, la soprano aconseguí encarrilar l’excessivament amanerat David DQ Lee, en un dels millors moments de la vetllada.
Pel que fa al contratenor d’origen canadenc i coreà, guanyador del primer premi al Concurs de Cant Francesc Viñas fa més d’una dècada, cal lamentar que l’excessiu i constant ensucrament del seu cant, manierista fins a l’extrem, va anar en contra de la seva interpretació, malgrat tenir un instrument privilegiat. El cantant va doblegar la personalitat de l’emperador Nerone a la seva pròpia i va no deixar fluir una interpretació creïble. Una llàstima.
Foren especialment lluïdes les actuacions de Krystian Adam en el difícil paper d’Arnalta –el tenor va saber conjugar el cant de pit en el registre de tenor amb un molt ben resolt registre de falset, tal com requereix el compromès paper–, així com la de Francisco Fernández Rueda en els diversos papers secundaris adjudicats, que en el seu cant i en la seva actuació assoliren un relleu insospitat. També sobresortí l’actuació d’Emilie Rose Bry com a Amor i Valletto, gran personalitat escènica posada al servei de la música amb gran adequació interpretativa, i el Seneca de Luigi De Donato, en què va fer del seu número de la mort un dels moments àlgids del concert. Verónica Cangemi va ser una correcta Fortuna i Drusilla, mentre que Filippo Mineccia i Cyril Auvity resolgueren amb correcció els seus papers.
