Subscriu-te

Crítica

34a edició del Festival de Torroella de Montgrí. Un Festival consolidat amb el nou Espai Ter

Europa Galante. © Martí Artalejo
Europa Galante. © Martí Artalejo

Per Lluís Trullén

Des de la inauguració la passada temporada de l’Espai Ter (un auditori multifuncional, d’acústica excel·lent i amb un aforament de 635 localitats), el Festival de Torroella Montgrí ha obtingut un emplaçament que ha marcat decisivament la programació i permet a públic i organització comoditats impensables anys enrere.

El Festival d’enguany (del 18 de juliol al 23 d’agost), a més de la programació pròpiament clàssica, ha disposat del Jazz Festival L’Estartit i el Fringe Festival, amb l’actuació de 130 joves intèrprets. Això ha permès –tal com ha informat la mateixa organització del certamen– que el Festival de Torroella hagi rebut un total de 13.500 espectadors, amb una ocupació mitjana del 87,66%, la qual cosa suposa uns 3.000 espectadors més que l’any passat.

En la vessant pròpiament clàssica, la directora general i artística Montse Faura, juntament amb la tasca de Josep Lloret, president del Festival des de la primera edició, estan atorgant una nova dimensió a un dels certàmens clàssics de referència al nostre país. Recitals de piano i la presència de solistes instrumentals i vocals que actuen al costat d’orquestres que no arriben a la dimensió de les grans formacions simfòniques han permès confegir una fórmula prou atractiva per a un públic que any rere any continua fidel a aquesta cita estiuenca. Savall, Pere Ros, Achúcarro, les germanes Labèque, Paul Lewis, Volodin o conjunts com l’Akademie für Alte Musik Berlin o l’Europa Galante amb Fabio Biondi han donat vida, entre d’altres, a un festival que ha respost en la vessant artística a les expectatives creades.

Fabio Biondi i la seva Europa Galante presentaven la música de Vivaldi i més concretament Les quatre estacions. La lluminositat plena de clarobscurs, el caire descriptiu de cadascun dels moviments, la sensibilitat i fogositat que semblaven establir un combat de colors interpretatius…, emanaven d’una versió que continua portant aquella claredat, gust pels contrastos, tempi plens d’energia i un preciosisme i detallisme propis de l’estil Biondi. La música de Vivaldi ha estat un dels punts de mira de la carrera de Biondi, i per això el programa va incloure dues bellíssimes simfonies operístiques pertanyents a les òperes Ercole sul Termodonte i La Griselda, títol que conté l’espectacular ària “Agitata da due venti” immortalitzada per Cecilia Bartoli. La darrera actuació de Biondi i l’Europa Galante en el Festival havia estat l’any 2000 i el seu retorn ha estat de nou marcat per l’èxit i per aquella lluminositat veneciana que tan bé copsen els músics de l’Europa Galante.

Ara Malikian. © Martí Artalejo
Ara Malikian. © Martí Artalejo

Aquella mateixa tarda el violinista Ara Malikian i el seu conjunt ens oferien la seva particular visió de Les quatre estacions dedicada a un públic infantil que omplia l’Espai Ter. La narració dels fragments dels sonets que acompanyen cadascun dels concerts estaven exemplificats amb els motius musicals més cèlebres de l’obra interpretats per un Malikian en tot moment en sintonia amb el públic i propiciant un espectacle del tot atractiu per als nens.

Banchetto Musicale. © Martí Artalejo
Banchetto Musicale. © Martí Artalejo

El concert a la memòria d’Ernest Lluch va tenir enguany com a protagonistes el conjunt Banchetto Musicale dirigit per Pere Ros. En un concert que per les seves característiques estètiques es va celebrar a l’església de Sant Genís de Torroella, incloïa obres de Pablo Bruna, Franz Tunder, Johann M. Nicolai, Christoph Bernhard i Heinrich Ignaz Franz von Biber, mentre que la segona part era dedicada a mestres de l’Escolania de Montserrat, com Anselm Viola, Joan March i Joan Cererols. La delicadesa i el caire reflexiu, l’equilibri i un profund coneixement que posseeix Pere Ros de la música d’aquest període, treballada des dels seus anys de formació a l’Escolania de Montserrat, ens permetien gaudir d’unes interpretacions precises, equilibrades, cuidades en les harmonies, en què els delicats sons de cinc violes de gamba, dos violins, arpa, orgue i serpentó, transmetien la serenor de la música de la plenitud del XVII. Les veus d’Estrella Estévez, María Gil, Paz Martínez i Joan Cabero van recrear amb equilibri sonor i un refinat bon gust expressiu els corals, concerts espirituals, motets o villancets inclosos en el programa. Un viatge per peces instrumentals i vocals que va incloure música de manuscrits conservats i custodiats, com explica Pere Ros, al Centre de Documentació de l’Orfeó Català.

Akademie für Alte Musik Berlin. © Martí Artalejo
Akademie für Alte Musik Berlin. © Martí Artalejo

I un dia després, el Festival va retornar no només a l’Espai Ter, sinó també a la música veneciana de concerts de Vivaldi, acompanyada per obertures, concerts, simfonies i sonates, respectivament, de Tessarini, Marcello, Caldara i Albinoni. En aquesta ocasió, la cèlebre Akademie für Alte Musik Berlin amb Georg Kallweit i Mayumi Hirasaki com a violins solistes i Xenia Löffler a l’oboè van oferir un meravellós recorregut per la música del Barroc italià. Aquest aclamat conjunt fundat l’any 1982 i amb una col·lecció de premis discogràfics i distincions rebudes per tot el món, debutava enguany a Torroella. Si bé a l’inici del concert les seves versions tenien una certa fredor, amb una excessiva preocupació per la perfecció tècnica, a poc a poc varen anar-se revestint d’una major calidesa i major gust pel contrast. La bellíssima serenitat que atorgava Xenia Löffler als concerts d’oboè (entre els quals el celebèrrim de Marcello), els diàlegs entre els dos violins i l’orquestra en el virtuosístic opus 3/8 de l’Estro Armonico, o el deliciós Concert per a cordes, RV 114 del mateix Vivaldi van propiciar-nos una visió lluminosa i contrastada, rica en matisos i precisa en els detalls, interpretada amb una exactitud tècnica impecable.

Luis Fernando Pérez. © Martí Artalejo
Luis Fernando Pérez. © Martí Artalejo

A més del Festival de Piano de Torroella celebrat per Setmana Santa, el piano ha tingut un protagonisme cabdal en la programació estival. Juntament amb els recitals de Paul Lewis, Ingolf Wunder i, per descomptat, de Joaquín Achúcarro (soci d’honor de Joventuts Musicals de Torroella i que enguany celebrava el 25è aniversari del seu debut al Festival), el certamen va tenir l’encert de programar Luis Fernando Pérez interpretant íntegrament la Iberia d’Albéniz. Pianista madrileny nascut l’any 1977 i professor de l’Acadèmia Marshall, ha estat deixeble de Carme Bravo, Alícia de Larrocha i Carlota Garriga, essent hereu, doncs, de l’estil de Marshall i consegüentment de Granados. Amb una discografia dedicada a música de Chopin (Nocturns), Soler, Granados (Goyescas), Falla o Albéniz (la seva Iberia va rebre la Medalla Albéniz), Luis Fernando Pérez tenia el repte d’interpretar una de les obres més complexes del repertori: les dotze peces estrenades per Blanche Selva que, repartides en quatre quaderns i a manera d’Impressions Albéniz, va compondre a França entre el 1905 i el 1908. La complexitat de la Iberia resulta de tots coneguda i interpretar totes les notes escrites per Albéniz suposa un esforç gairebé titànic. Però més enllà de les notes cal copsar-ne el color, les polirítmies, per retratar les aromes del “Albaicín”, els contrastos d”Almería”, les harmonies d’“El Polo” o els aires d’havanera que va conferir a “Lavapiés”. Luis Fernando Pérez va copsar tota la màgia de la suite (malgrat que el piano amb què tocava tenia algun problema tècnic que repercutia en la sonoritat) i la seva interpretació impecable tècnicament va anar in crescendo. Pocs pianistes tenen el coratge d’interpretar la integral d’Iberia en directe i, certament, Luis Fernando Pérez va oferir-ne una versió brillant i colorista portadora de l’essència expressiva heretada de l’Escola Marshall.

Katia i Marielle Labèque, amb Gonzalo Grau i Raphaël Seguinier. © Martí Artalejo
Katia i Marielle Labèque, amb Gonzalo Grau i Raphaël Seguinier. © Martí Artalejo

La música americana va ser la protagonista del recital de les germanes Katia i Marielle Labèque. El duo de pianistes més famós i carismàtic del món va tornar a portar sis anys després la seva màgia a Torroella en un concert espectacular. Dècades d’èxit acompanyen aquestes pianistes franceses que amb el seu look cuidat fins a la mínima expressió, el seu domini de l’escenari i el seu carisma com a músics, han fet dels seus concerts uns espectacles únics. Interpretant a dos pianos van obrir el recital amb tres Preludis de Gershwin, adaptats per Irwin Kostal amb els inconfusibles ritmes d’aire de blues i amb una precisió rítmica i de canvis de sonoritats que denoten l’absoluta entesa que s’estableix concert rere concert entre les pianistes. Philip Glass va compondre els Quatre moviments per a dos pianos l’any 2008 i les germanes Labèque els van incloure en el seu enregistrament de l’any 2013 Minimalist Dream House. Música que segueix els característics patrons minimalistes de Glass, en què les polirítmies juguen constantment un paper decisiu. Música que requereix gran precisió i concentració i que elles van resoldre amb una interpretació brillant en què les estructures repetides van obtenir una exactitud rítmica perfecta. La segona part, la van dedicar monogràficament al West Side story de Bernstein en l’arranjament d’Irwin Kostal per a dos pianos i percussió i que va gaudir de la col·laboració de Gonzalo Grau i Raphaël Seguinier. Les Labèque es trobaven tocant una música que els apassiona, amb la qual se senten còmodes per l’estil i pel caràcter i que els permet explotar al màxim la seva paleta de colors. I certament, moments espectaculars com el “Mambo” o “America”, instants delicats com “Maria” o “I feel pretty”, van ressonar meravellosament en les seves mans. Un seguit de bravos van acomiadar una adaptació i interpretació espectacular amb una percussió que va tenir un paper determinant.

Aleksei Volodin. © Martí Artalejo
Aleksei Volodin. © Martí Artalejo

I després d’aquest viatge per la música americana, el pianista Aleksei Volodin va oferir-nos un recital d’una magnitud musical i interpretativa certament remarcable. La mateixa elecció de les obres (Sonata núm. 21 de Schubert, Balada núm. 3 de Chopin i Carnaval de Schumann) suposava un tour de force interpretatiu que Volodin va resoldre amb un pianisme cada cop més serè i personal. Volodin és un pianista que s’allunya de cànons preestablerts. Sap agafar una obra, fer-la seva, donar-ne el seu punt de vista i presentar-la al públic. Per això moltes de les seves versions poden no agradar, precisament perquè disten d’uns cànons preconcebuts. Però és aquest fet el que li atorga una personalitat diferenciada. El seu Schubert és intens, contundent, aprofundeix en l’essencial d’una manera diferent de com ho poden manifestar Brendel, Lupu o Pollini (per esmentar tres grans mestres), però ens planteja una visió que opta per la gran sonoritat, per una majestuositat plena d’apassionament. I aquest fet s’evidenciava amb més claredat en el Carnaval de Schumann. El fet de tractar-se d’un seguit de passatges diferenciats atorguen a l’intèrpret més espai per fer contrastos, per oferir varietat de recursos. Volodin, un pianista intel·ligent, que medita tot el que fa fins al mínim detall, va oferir un Carnaval en què apassionament i reflexió, vehemència i serenitat convivien dins un discurs bellíssim i fidel a la coneguda dualitat que apareix en determinades obres de Schumann.

L’Acadèmia 1750 amb la soprano Marta Almajano. © Martí Artalejo
L’Acadèmia 1750 amb la soprano Marta Almajano. © Martí Artalejo

Si l’Acadèmia 1750 va ser el conjunt encarregat d’inaugurar el Festival al mes de juliol, novament aquesta orquestra pròpia del Festival va tornar a actuar acompanyant la soprano saragossana Marta Almajano. El programa presentat per a l’ocasió estava dedicat a la cantata barroca de cambra a la Península Ibèrica, tot oferint una mostra de cantates compostes a la cort de Felip V i procedents del Manuscrit Mackworth 1.14 de la Biblioteca Pública de Cardiff, que –com apunta el musicòleg Josep Dolcet– probablement un copista italià va recopilar. Cantates d’Antoni Literes i de José de Torres acompanyades per pàgines instrumentals de Martín i Coll, Bartolomeo de Selma e Salaverde i Diego Fernández de Huete van propiciar-nos aquest viatge per una música hereva del període del Segle d’Or. Marta Almajano és una especialista en aquest període històric. Professora de cant històric a l’ESMUC, del 1987 al 2004 membre del conjunt Al Ayre Español i amb infinitud de concerts celebrats per Europa i Amèrica, Almajano sap manifestar en tot el seu grau de precisió la delicadesa melòdica d’una música que allunyada de colorature i d’excessos vocals té en el fraseig i en el domini del registre central de la tessitura la seva màxima complexitat. El delicat acompanyament propiciat pels cinc membres del conjunt, amb el color especial que ofereix el so de la tiorba, de la viola de gamba o de l’arpa doble, va atorgar a les diverses àries, cobles i seguidilles aquella sonoritat acurada requerida per unes obres plenes de delicadesa.

El Festival continuarà l’any vinent amb uns paràmetres similars, concentrant la programació exclusivament durant el mes d’agost i aprofitant les oportunitats acústiques que brinda una sala idònia per oferir música amb les màximes condicions per a públic i intèrprets.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *