Subscriu-te

A la fi del lied

SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Matthias Goerne, baríton. Alexander Schmalcz, piano. Lieder de Hans Pfitzner, Richard Wagner i Richard Strauss. CANÒNICA DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN. 21 D’AGOST DE 2018.

Els concerts de la Schubertíada a Vilabertran no tenen res a veure amb el que habitualment hom sol imaginar com a “concerts de festival d’estiu”. Vilabertran no ofereix al públic cap mena de possibilitat d’exhibició de riquesa, bellesa, poder, glamur o morenor. Vilabertran no ofereix espai a la frivolitat, a Vilabertran no s’hi va a fer el préssec. Els concerts són d’una serietat absoluta i el públic sol estar format per melòmans acreditats, gent que saben perfectament què hi van a sentir.

Si s’escau, a més, que el concert és a càrrec de Matthias Goerne, el representant de Schubert a la Terra segons els germans de la confraria de fidels que es reuneix a Vilabertran, llavors els concerts, sempre plens de gom a gom, ja prenen el caràcter de cerimònia, de reunió d’una secta o d’una societat secreta.

Matthias Goerne, que el 1994, quan encara no el coneixia ningú, va fer a Vilabertran la seva primera actuació fora d’Alemanya, va tornar una vegada més –la que fa dinou!– a la Schubertíada més meridional d’Europa per oferir-hi, acompanyat pel pianista Alexander Schmalcz, un programa que ell mateix va qualificar de “fort” i que, amb cançons de Pfitzner, els Wesendonck Lieder de Wagner i cançons diverses de Richard Strauss, explorava les fronteres de la fi del lied, el moment de l’extinció d’aquesta sublim i delicada forma d’expressió artística, fruit exquisit del Romanticisme i que va tenir en Schubert el seu moment més gloriós.

El baríton Matthias Goerme va tornar a encisar el públic de la Schubertíada a Vilabertran

El concert es desenvolupà d’una tirada, sense intermedi, sense aplaudiments, en un silenci exemplar, religiós, que no va ser pertorbat per cap mòbil. Tothom, els intèrprets, però el públic també, estava en estat de màxima concentració i el resultat va ser, una vegada més, extraordinari. De ben segur un dels millors concerts de l’estiu.

De Hans Pfitzner, aquell del qual a la Facultat ens van explicar que era un carca i que potser només era un home que, espantat pel que tenia al davant, mirava enrere, vam escoltar vuit lieder molt ben acabats, amb més ofici que geni, datats al final del segle XIX i primera dècada del XX i totalment amarats, tant musicalment com textualment, de sensibilitat romàntica. Van seguir-los les cinc cançons que integren els Wesendonck Lieder de Wagner; aquí hi havia ofici i geni i Goerne en va fer una gran interpretació. El moment més alt, però, es va assolir amb les cinc cançons de Richard Strauss que van cloure la sessió. Entre les quals la perfecta Morgen, enamorada i gairebé juvenil. Vam acabar amb Im Abendrot, la darrera de les Quatre darreres cançons, aquella que en la sereníssima darrera frase, quan diu “Ist dies etwa der Tod?” (¿És això potser la mort?) ens anuncia la mateixa mort d’Strauss, però també la mort, la fi definitiva i absoluta del lied com a forma d’expressió artística. I Goerne la va dir. Schmalcz, que en algun moment havia estat massa present, la va acompanyar perfectament, va aixecar el peu del pedal del piano, el so es va extingir, però Goerne encara no afluixava el gest. Moment sublim de silenci, de comunió, de consciència d’haver assistit a un acte transcendent. Van passar uns pocs, llarguíssims, segons amb tothom contenint la respiració. Finalment relaxà el gest i tots vam poder aplaudir i posar-nos drets en senyal de respecte i admiració. Això és la Schubertíada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *