Subscriu-te

A la recerca d’un món millor després de la tragèdia

TEMPORADA BANDA MUNICIPAL DE BARCELONA. Daniel Ligorio, piano. Dir.: José R. Pascual-Vilaplana. Obres d’Husa, Addinsell, Fayos-Jordán i Appermont. L’AUDITORI. 20 DE GENER DE 2019.

El director titular de la Banda Municipal de Barcelona considerava el concert “La música per a temps de canvi” com un vèrtex a la temporada. Un concert que, com Pascual-Vilaplana explicava micròfon en mà, motiva en termes aristotèlics una catarsi entre els oients que no ens ha de deixar indiferents. Música del segle XX i XXI en un programa curosament seleccionat però que va tenir una resposta d’assistència de públic realment baixa (amb el segon amfiteatre buit i mitja entrada a la resta de localitats), un fet que no hauria de passar desapercebut als programadors. Un risc que cal assumir amb la música que podríem anomenar com contemporània a les temporades estables de concerts, però que caldria que obtingués una resposta més notòria –especialment del públic jove, pràcticament absent diumenge passat a la tarda– tractant-se d’una institució com la Banda, amb un bagatge de cent trenta anys d’història i d’uns mitjans d’infraestructura com els de L’Auditori.

El mateix titular de la Banda explicava les vicissituds d’una obra com Música per a 1968 a Praga, partitura que a final d’aquest mes de gener compleix cinquanta anys de la composició. Escrita per Karel Husa als Estats Units –“un compositor a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer”, deia Pascual-Vilaplana– mentre a Praga s’esdevenien els fet d’aquella Primavera tràgica. Música que retrata desesperació, que resulta impactant per les textures, que dins la dramatúrgia interna del discurs dona un espai a la llibertat com a fet esperançador. Una obra punyent i colpidora que donava pas al cèlebre i breu (pràcticament no arriba als deu minuts) Concert de Varsòvia d’Addinsell, que el compositor nascut a Oxford l’any 1904 va escriure com a banda sonora de la pel·lícula Dangerous moonlight del 1941, amb una història d’amor com a rerefons del bombardeig de l’exèrcit nazi damunt la capital polonesa. El reconegut pianista Daniel Ligorio hi va ocupar el paper de solista amb una versió brillant i eloqüent, tot desgranant el profund romanticisme i lirisme de la composició i jugant amb les estructures d’acords i grans arpegis per crear aquella atmosfera romàntica que ha d’emergir del Concert. Amb una estreta vinculació amb el piano de Rachmàninov, aquesta cèlebre partitura sempre suposa un reclam per als pianistes, motivat pel lluïment virtuosístic que s’hi desplega, malgrat la brevetat. Grans aplaudiments per a Ligorio i la Banda, que ja fora de programa van interpretar els darrers passatges de la composició; això sí, després de dues entrades fallides que els intèrprets i públic van prendre’s amb humor.

El concert ens portava l’estrena absoluta de Vértigo y llama, una obra encàrrec de la Banda Municipal de Barcelona al compositor nascut a Xella (València) l’any 1980, José Fayos-Jordán. Inspirada en el poema d’Octavio Paz El cántaro roto, les sensacions oníriques i la lluita per un món millor que n’expressen els versos és la font d’inspiració per a una música que explota al màxim les sonoritats no tradicionals i netament avantguardistes sorgides dels diferents instruments de la banda. Música que pren com a referència la cançó “Imperayritz de la ciutat joiosa” del Llibre de vermell de Montserrat, i que més enllà de dirigir-nos cap a un discurs estructurat i definit, ens embolcalla amb un seguit de textures sonores punyents i de gran atreviment harmònic. Bon treball de la banda i director, així com de Fayos-Jordán, que va rebre els aplaudiments –cal dir que tímids– del públic.

I com a darrera obra del concert, la proposta del compositor belga nascut l’any 1973 Bert Appermont: un Rèquiem per a Brussel·les inspirat en el dramàtic atemptat a la capital belga del 22 de març de 2016, i d’altres atemptats, com el de París o de Niça produïts poc temps abans. Prenent com a leitmotiv la cançó de bressol Au clair de la lune com a símbol de l’esperança, l’autor ens planteja una obra estructurada en quatre parts en què passatges com “A sang freda” o “In memoriam” apareixen revestits, bé per una rítmica que a moments ens apropa a la música de Bernstein, i en d’altres per emotives textures neoromàntiques exposades amb un llenguatge netament tonal. Un concert amb un missatge netament definit en la temàtica i per les característiques intrínseques de les obres, confeccionat amb molta cura per aconseguir crear entre els oients aquella sensació de catarsi abans esmentada.

Imatge destacada: obtinguda a www.facebook.com/daniel.ligorio

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *