Subscriu-te

A mitges

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

IL TEUZZONE d’Antonio Vivaldi (en versió de concert). Llibret d’Apostolo Zeno. Paolo López. Marta Fumagalli. Sonia Prina. Furio Zanasi. Roberta Mameli. Aurelio Schiavoni. Carlo Allemano. Dir. musical: Jordi Savall. Le Concert des Nations. LICEU. 24 DE FEBRER DE 2017.

Per Marc Busquets Figuerola

Després d’una esplèndida selecció de fragments de l’òpera Farnace en versió concert la temporada 2014-15, Jordi Savall tornava al Gran Teatre del Liceu amb una altra òpera d’Antonio Vivaldi: Il Teuzzone. Estrenada pel Carnaval del 1719 per ordre de Felip de Hessen-Darmstadt, duc de Màntua i benefactor del compositor, explica les històries de Teuzzone després de la mort del seu pare, l’emperador xinès Troncone, i d’una madrastra poc escrupolosa, Zidiana, que vol usurpar el tron a Teuzzone. Una chinoiserie pròpia del segle XVIII amb argument més aviat enrevessat i que està mancat de la brillantor musical d’altres òperes del compositor, com Orlando furioso, Bajazet o la mateixa Farnace, posseïdora de la show-stopping ària “Gelido in ogni vena”.

Així, el que es prometia com un descobriment operístic feliç –ja que es tractava de l’estrena de l’òpera al Liceu i a l’Estat espanyol–, ho fou només a mitges. A l’escassa brillantor de l’obra, cal afegir-hi la limitada prestació de l’equip artístic, encapçalada per Savall, que ensopí tota la vetllada musical. Però anem a pams.

A aquestes alçades, ja està demostrada i justificada la fama de Savall: podríem dir que el director puja al podi amb la feina ja feta, perquè gràcies a la seva tasca hem redescobert moltes peces de música antiga que, amb un criteri musicològic innovador, han fet enriquir el repertori operístic actual. En aquest cas, no obstant això, i després de dirigir l’obertura amb braó, la direcció de Savall caigué en un ensopiment del qual no va sortir durant la primera part, malgrat les bones prestacions de Le Concert des Nations, reforçat amb unes solvents pipa (llaüt xinès) i zheng (cítara xinesa). Cal dir que no hi ajudà gens un repartiment d’escassos lliurament i adequació vocal.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

A la segona part la temperatura pujà uns graus amb alguns fragments que posseïen més interès musical, unes dinàmiques musicals més cuidades per Savall i un cert lliurament de la soprano Roberta Mameli, la qual, com a Cino, arrencà els únics aplaudiments de la nit. De fet, Mameli fou el més destacat del repartiment, i tot i que mostrà alguna dificultat en la difícil coloratura del seu rol, ho compensà amb un bon lliurament dramàtic i una projecció de la veu interessant. En actitud la seguí de prop Marta Fumagalli en el paper de Zidiana, tot compensant les limitacions de volum amb gust i adequació interpretativa. Paolo López, per la seva part, abordà el rol protagonista de Teuzzone amb nombrosos amaneraments interpretatius i va fer que la seva veu sonés tensa i sempre al límit. En el paper de la seva enamorada Zelinda, Sonia Prina –amb una xocant estètica punk– mostrà nombroses mancances vocals per interpretar aquest tipus de repertori i una emissió sempre forçada. Completaven el repartiment: Furio Zanasi (Sivenio), Aurelio Schiavoni (Egaro) i Carlo Allemano (Troncone / Argonte / príncep tàrtar).

Amb tot, resultà una vetllada a mig gas, en què un repartiment més acurat –per què no donar l’oportunitat a joves de casa nostra especialitzats en el repertori?– i una lectura una mica més dramàtica de la partitura haurien aconseguit un resultat millor d’aquesta òpera que ha trigat gairebé tres-cents anys d’arribar al Liceu. I que, tot i que no és una de les més brillants pàgines del compositor, mereixia una mica més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *