Subscriu-te

A Olot, Beethoven i una estrena d’Albert Guinovart

© Òscar Cabana
© Òscar Cabana

GIORQUESTRA. Albert Guinovart, piano. Dir.: Marcel Sabaté. Obres de Mozart, Beethoven i Guinovart. TEATRE PRINCIPAL, D’OLOT. 1 DE MAIG DE 2015.

Per Jordi Maluquer

Sentir com un bon músic, de trajectòria acreditada, s’enfronta a una de les obres cabdals del repertori pianístic, per si sol ja motiva un viatge. Acostumats a versions tècnicament impecables de pianistes de fama discogràfica que sovint formen part de gires llargues –i, per tant, repetitives–, trobar-se davant l’ocasió de sentir com una figura nostra, apreciada, ja en plena maduresa s’encara al repte és un al·licient. Sentir, doncs, el Concert per a piano i orquestra núm. 5 de Beethoven a mans d’Albert Guinovart ja justificava el desplaçament.

Comunicatiu, ens va fer seguir el seu periple a través dels paisatges coneguts de l’obra, donant-hi matisos especials. No sé com els grans equipaments no s’adonen que una oferta així pot tenir més reclam que les alternatives esmentades. El diàleg amb la disciplinada Giorquestra que dirigeix Marcel Sabaté va funcionar. Un escenari de teatre, amb les seves bambolines, com és el Principal d’Olot on es va celebrar el concert no és la millor acústica per a un conjunt simfònic i és difícil valorar-lo per a qui no l’havia sentit mai en un escenari més idoni com pot ser l’Auditori de Girona. Amb tot, especialment en l’“Adagio” del Concert esmentat es va apreciar la riquesa de l’entramat musical que va elaborar.

La sessió havia començat amb la Simfonia núm. 29, en La major de Mozart que va plaure molt el públic. L’obra que va cloure la primera part del concert era l’esperada estrena absoluta de les Reminiscències de la faràndula olotina, obra encàrrec de l’Ajuntament d’Olot. És un concert per a piano i orquestra esplèndid, que pot competir en acceptació amb les millors obres del repertori postromàntic. Brillant, espectacular, transparent ja en la primera audició, Albert Guinovart va utilitzar tots els atots dels concerts de piano més famosos que l’han precedit. Grans acords ascendents, entrada oportuna dels violoncels per subratllar una frase romàntica, final amb la vitalitat de tantes obres llatinoamericanes, però amb la base d’un motiu musical popular olotí. Com tots els grans compositors, Guinovart va saber utilitzar la riquesa melòdica i rítmica de temes populars, en aquest cas extrets del que sona en les festes del Tura, com explica el mateix compositor, i que es basa en les músiques dels Cavallets i dels Nans amb variacions d’aquests temes en forma de danses diverses i, al final, el motiu dels Gegants. També, en paraules de Guinovart, hi ha “diàlegs entre piano i orquestra, i també cadenze de lluïment de l’instrument solista”. Els temes melòdics semblen molt adients per ser transportats a conjunt simfònic o bé Albert Guinovart els ha sabut fer seus i els integra amb naturalitat. Probablement les dues coses alhora. L’èxit va dur que, al final del concert, com a bis, mai més ben dit, es repetís el final de la Faràndula, com va simplificar l’autor en dirigir-se al públic.

© Òscar Cabana
© Òscar Cabana

Cal subratllar la professionalitat de tots els músics en conjunt. Assajos al matí, concert a la tarda i repetició del concert a la nit, que és la sessió a la qual vam anar, sense cap mostra de cansament, dóna la mesura de la bona fusta de tots ells.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *