PALAU 100 BACH. Pierre-Laurent Aimard, piano. J. S. Bach: El clavecí ben temperat. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE GENER DE 2015.
Per Lluís Trullén
El pianista francès Pierre-Laurent Aimard és reconegut com un dels grans intèrprets de la música per a piano del segle XX. Boulez (de qui enguany oferirà en concert la integral pianística), Stockhausen, Carter o Ligeti (a qui dedicarà també enguany, mitjançant internet, classes per interpretar-ne la música per a piano) han estat un referent en les més de quatre dècades de triomfs i reconeixements internacionals. Aimard a nivell discogràfic, a més del piano del segle XX i l’obra de Liszt, ha dedicat el seu darrer gran treball a l’enregistrament del primer volum d’El clavecí ben temperat de Bach, la monumental obra del compositor d’Eisenach referència ineludible per a estudiants i concertistes de piano. Aimard està duent en gira des del juliol de 2014 aquesta titànica obra, tot recalant aquests dies a Espanya amb actuació a Oviedo, Sant Sebastià, Madrid i finalment a Barcelona, temporada Palau 100 Bach.
Després d’escoltar les dues hores de música plena de densitat i bellesa conceptual que contenen els 24 preludis i fugues del primer volum d’El clavecí ben temperat, podríem definir la interpretació d’Aimard com a admirable, però també com a desconcertant. Per una banda, en els preludis i fugues en Do, Do sostingut i Re d’ambdues modalitats, l’ús del pedal, l’allargament dels finals, els canvis de dinàmiques, certs acords arpegiats i fins i tot l’ús d’ornamentacions no especificades en la partitura (un aspecte que també utilitza magistralment András Schiff) ens feien preveure una versió global a la manera romàntica. Però per contra, una precisió i netedat en el trànsit de les veus de les fugues dotades d’una claredat absoluta, com el cas de les tonalitats en Fa diesi menor o Si bemoll menor, ens situaven en la visió d’un Bach molt més conceptual, més intens en el missatge i que a tall d’exemple ens feien rememorar la llegendària versió d’Sviatoslav Richter. Aimard cerca volgudament aquesta visió interpretativa canviant, sens dubte interessant, però alhora defugint un discurs uniforme i global de l’obra. El pianista de Lió va destinar set mesos de preparació exclusiva a aquest corpus pianístic i, conseqüent, res del seu resultat –tal com succeeix en la seva versió de L’art de la fuga– resulta intuïtiu. Tot és fruit d’un treball meticulós, fins i tot quan en determinades fugues a quatre veus cercava amb una sonoritat no gens excessiva unes construccions en què l’harmonia resultant semblava prevaler per sobre de la claredat de les veus, i aquell entramat d’entrades, d’efectes mirall, de moviments contraris quedava, doncs, convertit en un bloc excessivament homogeni en el discurs.
Aquesta música pura i conceptual en si mateixa enfocada a la raó té en la resolució de problemes tècnics –com el lligat de les veus, la precisió rítmica, la regularitat i el tempo del discurs en els preludis– uns punts de complexitat que Aimard supera amb una solvència absoluta. Però aquella calidesa i idea de visió unitària de l’obra que podem trobar en l’enregistrament d’un pianista tan afí en el profund coneixement del repertori del segle XX com és el cas de Pollini o en aquella memorable versió escoltada a Barenboim l’abril de 2005 també en la temporada Palau 100, són aspectes de què Aimard ha semblat prescindir volgudament per oferir una versió inequívocament personal.
