Subscriu-te

Admirable i desconcertant

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

PALAU 100 BACH. Pierre-Laurent Aimard, piano. J. S. Bach: El clavecí ben temperat. PALAU DE LA MÚSICA. 15 DE GENER DE 2015.

Per Lluís Trullén

El pianista francès Pierre-Laurent Aimard és reconegut com un dels grans intèrprets de la música per a piano del segle XX. Boulez (de qui enguany oferirà en concert la integral pianística), Stockhausen, Carter o Ligeti (a qui dedicarà també enguany, mitjançant internet, classes per interpretar-ne la música per a piano) han estat un referent en les més de quatre dècades de triomfs i reconeixements internacionals. Aimard a nivell discogràfic, a més del piano del segle XX i l’obra de Liszt, ha dedicat el seu darrer gran treball a l’enregistrament del primer volum d’El clavecí ben temperat de Bach, la monumental obra del compositor d’Eisenach referència ineludible per a estudiants i concertistes de piano. Aimard està duent en gira des del juliol de 2014 aquesta titànica obra, tot recalant aquests dies a Espanya amb actuació a Oviedo, Sant Sebastià, Madrid i finalment a Barcelona, temporada Palau 100 Bach.

Després d’escoltar les dues hores de música plena de densitat i bellesa conceptual que contenen els 24 preludis i fugues del primer volum d’El clavecí ben temperat, podríem definir la interpretació d’Aimard com a admirable, però també com a desconcertant. Per una banda, en els preludis i fugues en Do, Do sostingut i Re d’ambdues modalitats, l’ús del pedal, l’allargament dels finals, els canvis de dinàmiques, certs acords arpegiats i fins i tot l’ús d’ornamentacions no especificades en la partitura (un aspecte que també utilitza magistralment András Schiff) ens feien preveure una versió global a la manera romàntica. Però per contra, una precisió i netedat en el trànsit de les veus de les fugues dotades d’una claredat absoluta, com el cas de les tonalitats en Fa diesi menor o Si bemoll menor, ens situaven en la visió d’un Bach molt més conceptual, més intens en el missatge i que a tall d’exemple ens feien rememorar la llegendària versió d’Sviatoslav Richter. Aimard cerca volgudament aquesta visió interpretativa canviant, sens dubte interessant, però alhora defugint un discurs uniforme i global de l’obra. El pianista de Lió va destinar set mesos de preparació exclusiva a aquest corpus pianístic i, conseqüent, res del seu resultat –tal com succeeix en la seva versió de L’art de la fuga– resulta intuïtiu. Tot és fruit d’un treball meticulós, fins i tot quan en determinades fugues a quatre veus cercava amb una sonoritat no gens excessiva unes construccions en què l’harmonia resultant semblava prevaler per sobre de la claredat de les veus, i aquell entramat d’entrades, d’efectes mirall, de moviments contraris quedava, doncs, convertit en un bloc excessivament homogeni en el discurs.

Aquesta música pura i conceptual en si mateixa enfocada a la raó té en la resolució de problemes tècnics –com el lligat de les veus, la precisió rítmica, la regularitat i el tempo del discurs en els preludis– uns punts de complexitat que Aimard supera amb una solvència absoluta. Però aquella calidesa i idea de visió unitària de l’obra que podem trobar en l’enregistrament d’un pianista tan afí en el profund coneixement del repertori del segle XX com és el cas de Pollini o en aquella memorable versió escoltada a Barenboim l’abril de 2005 també en la temporada Palau 100, són aspectes de què Aimard ha semblat prescindir volgudament per oferir una versió inequívocament personal.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *