Subscriu-te

‘Ainadamar’, un ‘ostinato’ afusellament

© Javier del Real/Teatro Real

AINADAMAR d’Osvaldo Golijov. Núria Espert, actriu (Margarida Xirgu). Jessica Rivera, soprano (Margarida Xirgu). Kelley O’Connor, mezzosoprano (Lorca). Nuria Rial, soprano (alumna de Margarita Xirgu). Orquestra i Cor del Teatro Real. Dir. musical: Alejo Pérez. Dir. d’escena: Peter Sellars. Producció Òpera de Santa Fe. TEATRO REAL (MADRID). 23 DE JULIOL DE 2012.

Per Roberto Benito

La temporada passada, en el cicle Carta Blanca A… –que amb tant encert es programava a l’ONE amb Josep Pons– es van oferir del compositor d’origen argentí O. Golijov una sèrie de concerts que van entusiasmar el públic assistent. Després del relatiu èxit que Ainadamar va tenir l’edició passada del Festival de Granada, en aquesta s’ha presentat al Teatro Real de Madrid en la producció de l’Òpera de Santa Fe i arranjada per a l’ocasió pel regidor Peter Sellars amb les sàvies complicitats de Núria Espert.

Es podia pensar que davant de la programació de tanta música d’aquest compositor en alguns dels principals coliseus musicals del nostre país hauríem d’estar d’enhorabona, però la veritat és que la proposta viscuda al Real per tancar una temporada més que qüestionable, amb un abandonament notable d’abonats i amb una pancarta al final de l’espectacle en què es posava en dubte la gestió del seu director artístic, Gerard Mortier, va ser més aviat una tarda agredolça.

Sempre s’agraeix contemplar i reflexionar sobre visions diferents de personatges o moments històrics, però el treball que ens ofereix el “drama líric en un acte i tres imatges” del llibretista D. H. Hwang manca d’una continuïtat dramàtica, jugant amb unes idees tan tòpiques com buides a hores d’ara, solament salvades gràcies al treball dels recitats poètics de la gran Núria Espert, que ofereix el millor de si mateixa en donar veu a l’ànima de Lorca-Xirgu.

© Javier del Real/Teatro Real

Igualment, s’ha de valorar en un nivell molt positiu la interpretació vocal de Jessica Rivera, soprano nord-americana en el paper cantat de Margarida Xirgu, que va posar la seva gran tècnica al servei d’una exigent partitura i oferint moments antològics al final de la representació cantant el seu comiat vital bocaterrosa, però mantenint línia, expressivitat i fiato enmig d’exigències escèniques gratuïtes. La soprano catalana Núria Rial, de la qual vam poder gaudir fa unes setmanes la interpretació d’El giravolt de maig de Toldrà al Palau de la Música Catalana, va saber aportar aquest punt d’innocència  al seu personatge d’alumna de Xirgu amb el seu timbre vellutat, línia perfecta de cant, facilitat natural per als aguts i una musicalitat exquisida. Només confiem i desitgem que aquesta interpretació sigui la porta per a noves cites amb aquest coliseu en un altre tipus de repertori i amb un més gran protagonisme. El personatge transvestit de Lorca va ser interpretat per la mezzo Kelley O’Connor, que podria haver millorat les seves prestacions canores amb una bona dicció de la llengua de Cervantes, ja que en diverses ocasions vam haver de recórrer als sobretítols per entendre el que estava cantant. La resta dels comprimaris van estar correctes, incloent-hi el cor grec femení, que hauria guanyat en qualitat prescindint de tant de moviment escènic i coreogràfic repetitiu.

La música de Golijov per a aquest homenatge a tres bandes de Lorca, Xirgu i l’ombra omnipresent de l’heroïna llibertària Mariana Pineda es tradueix en un món de ritmes, girs melòdics i harmonies canviants que van des d’un atonalisme incipient a moments condescendents i fàcils carregats de pseudoflamenc, rumbes i ritmes del Carib. Tot molt en la tònica d’aquest compositor, que pretén apropar la música contemporània a un públic ampli i que si bé hi ha moments en què ho aconsegueix, a vegades la seva insistència cau en recursos fàcils, com fer d’un moment tan dramàtic com l’assassinat de Lorca i els seus companys de mort un percussiu obstinat flamenc de trets infinits.

El treball de concertació del director en alça Alejo Pérez va oferir un equilibri entre la música en directe i els efectes pregravats, així com un balanç entre tota l’amplificació, ja que encara que vingui marcat per la partitura no entenem que en una representació en un teatre tancat amb veus líriques s’hagi d’amplificar tothom com si fóssim en un camp de futbol, tot provocant un resultat evidentment falsejat i que obre portes a dubtoses interpretacions futures d’aquest coliseu.

Amb tot, el públic assistent, que no omplia ni de bon tros el teatre, va aplaudir amb ganes aquesta última representació d’Ainadamar o “Font de llàgrimes”, lloc granadí on el nostre gran poeta va ser assassinat juntament amb molts altres innocents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *