Subscriu-te

Al pot petit…

Alexander Melnikov, Isabelle Faust i Jean-Guihen Queyras (foto d’arxiu)

PALAU 100. Isabelle Faust, violí. Jean-Guihen Queyras, violoncel. Alexander Melnikov, piano. Boris Faust, viola. Laurène Durantel, contrabaix. Georg Nigl, baríton. Obres de Schubert. PALAU DE LA MÚSICA. 19 DE MARÇ DE 2018.

Per Pep Gorgori

En una època en què els intèrprets més mediàtics han pres a l’assalt la cartellera de música clàssica a casa nostra, hi ha grandíssims concerts que corren el risc de passar desapercebuts. L’expectació generada per un Jonas Kaufmann, un Gustavo Dudamel, una Diana Damrau o un Lang Lang –ja no parlem del fenomen del sobrevaloradíssim James Rhodes– no té res a veure amb l’escàs rebombori que causa la visita d’Isabelle Faust, Alexander Melnikov i Jean-Guihen Queyras per interpretar Schubert. Això, però, no va obstar perquè el Palau s’omplís per escoltar-los. Quan s’escrigui la crònica d’aquesta dècada de música clàssica a Barcelona, els concerts que han ofert tots tres –junts o per separat– s’hauran d’inscriure com a fites per als melòmans, sense cap dubte, independentment de l’atenció prestada pels mitjans de comunicació generalistes.

Per què? Doncs molt fàcil: es tracta de tres intèrprets que excel·leixen en els seus respectius instruments, però que a més tenen una increïble capacitat per compenetrar-se i fer música plegats. No pas tocar una partitura de cambra, ni tan sols interpretar-la junts: fer música plegats. És un matís important. El talent interpretatiu no sempre va acompanyat de la generositat i la humilitat necessàries per integrar-se en un equip, i en cas que es donin aquestes premisses, encara faltarà una tercera: la bona entesa entre els membres de l’equip perquè el resultat final vagi més enllà de la simple suma de talents individuals.

Tot això per dir que escoltar aquests tres músics, acompanyats pel viola Boris Faust, la contrabaixista Laurène Durantel i el baríton Georg Nigl, és un luxe, i més encara si el programa que defensen és tan especial com el que van presentar al Palau: obres de cambra de Schubert per a diferents formacions, amanides de lieder musicals o conceptualment lligats a elles. Com diu la dita, al pot petit hi ha la bona confitura!

La vetllada va començar amb la impressionant Violeta, un lied d’una mica menys d’un quart d’hora de durada en què desfilen tots els colors i les olors del millor Romanticisme. Inicialment estava previst engegar el concert amb el Sei mir gegrüsst!, però per causes que no es van detallar, els intèrprets van prendre aquesta decisió i la van interpretar en segon terme. Segur que en tenien bons motius, però vist des de fora potser va ser massa agosarat engegar amb una obra d’aquesta intensitat i durada amb el públic encara fred: la brevíssima introducció del piano va ser decorada amb el so d’un mòbil i uns estossecs, i quan els intèrprets encara no havien passat de la primera plana ja havíem sentit també un esternut i un programa de mà que queia a terra. Sembla que ja hem oblidat l’episodi de Daniel Barenboim: ens ha durat poc l’esbroncada.

Dit això, Nigl va mostrar el seu domini de l’instrument i sobretot el seu gust excel·lent a l’hora d’interpretar Schubert: cada paraula, cada vers trobava en la seva veu el matís més precís i delicat. Deia el text, i el traduïa portant al límit l’expressivitat i la tècnica. És cert que això el va portar a perdre en alguns moments (tant en aquesta cançó com en l’esmentat Sei mir gegrüsst!) el suport del diafragma. Sí, li van fallar notes per aquest motiu, però en un context en què tothom espera que els intèrprets sonin igual que als discos, trobar-ne un que arrisca, que es deixa portar per la música i els textos, encara que això el porti a cometre errors, és francament encomiable.

Imatge d’Isabelle Faust, Alexander Melnikov i Jean-Guihen Queyras en una actuació al Palau de la Música l’any 2014. © Lorenzo di Nozzi (foto d’arxiu)

Per la seva banda, Alexander Melnikov va fer gala, un cop més, dels seus extraordinaris dots interpretatius. L’hem vist en diverses ocasions, com a solista i en grup de cambra, i sempre ha mostrat una solidesa i un bon gust increïbles. En aquest concert va exhibir una immensa varietat de registres i un enorme domini de l’articulació traduint en so tots els detalls de la partitura de Schubert. Només hi vàrem trobar a faltar algun moment en què toqués sol: per falta d’obres per a piano de Schubert no serà, i tenint en compte que era l’únic dels intèrprets que participava en totes i cadascuna de les obres del concert, hauríem agraït poder-lo aplaudir en solitari.

Per contra, Jean-Guihen Queyras no va tenir el seu millor dia. També l’hem vist fer meravelles als concerts que ha ofert a Barcelona les darreres temporades, però en aquesta ocasió no va tenir la millor de les seves actuacions. La Sonata per a violoncel i piano,Arpeggione” es va veure afectada per problemes d’afinació. Queda el dubte, a més, de si s’haurien pogut evitar si just abans de començar el violoncel·lista hagués acceptat la invitació del pianista, que li va donar la referència del La3 perquè afinés, cosa que Queyras va rebutjar amablement amb un gest de cap, confiat que tot estava en ordre. Sortosament, a la segona part, com explicarem més avall, el seu instrument va sonar com acostuma a fer-ho i va donar moments preciosos.

Isabelle Faust va estar a l’alçada del que s’espera d’ella, amb una lectura impecable de la Fantasia per a violí i piano, D. 934. Amb tot, la gran sorpresa del concert va ser, sense cap dubte, la contrabaixista Laurène Durantel, amb una expressivitat i una entrega que van hipnotitzar bona part del públic des del primer compàs. Amb els ulls tancats i amb expressió absent però profundament concentrada en la partitura, va assumir la part més desagraïda de La Truita com si fos el solo de la seva vida, i des de les profunditats de les notes més greus va saber donar un gruix a la peça que els presents li haurem d’agrair per molts anys.

Precisament aquest Quintet la Truita va acabar sent el plat fort del concert. El joc de mirades entre Faust i Queyras ja era un espectacle per si mateix, però els resultats musicals d’aquesta entesa van ser encara millors. La complicitat entre ells dos i, al mateix temps, amb Melnikov, que els seguia atentament mirant des de darrere, al piano, és el que marca la diferència. Els diàlegs entre ells van guarnir la partitura amb un dinamisme i una bellesa que es veuen poques vegades. En definitiva, va ser un concert dens, intens, llarg, en algun moment amb resultats irregulars, però també amb moments sublims.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *