Subscriu-te

Alfa i omega de la música romàntica

© Laboratori 8-85

TEMPORADA L’AUDITORI. Concert extraordinari. Orquestra Filharmònica de Viena. Dir.: Gustavo Dudamel. Obres de Mahler i Berlioz. L’AUDITORI. 14 DE GENER DE 2018.

Per Mercedes Conde Pons

L’expectació generada per cada actuació del fenomen de masses que resulta ser el director veneçolà Gustavo Dudamel va fer que les entrades per al concert ofert ahir al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Viena s’exhaurissin ja fa mesos. No seria estrany que passi el mateix en la seva pròxima visita a Barcelona, anunciada estratègicament pel Palau de la Música Catalana com avanç de la temporada 2018-19. Dudamel inaugurarà la temporada del Palau els dies 18 i 19 de setembre en una doble visita amb la Mahler Chamber Orchestra, tot dirigint en dies consecutius la Quarta de Mahler i de Brahms, al costat de dues Simfonies de Schubert. Uns programes tan atractius com icònics.

Sens dubte, també icònic resultava el programa escollit per a la visita a Barcelona de la Filharmònica de Viena i Dudamel, en gira europea. Abans que l’orquestra vienesa es convertís en una de les orquestres més famoses de tots els temps gràcies, en gran part, a la popularitat que ha agafat el Concert d’Any Nou arran de la transmissió televisada a tot el món, la Filharmònica de Viena va ser l’orquestra de Gustav Mahler, amb la qual va estrenar una gran part de les seves simfonies i va dirigir el gran repertori operístic a l’Òpera Estatal de Viena. Així i tot, l’“Adagio” de la seva Desena Simfonia, que va quedar inconclusa, no va ser mai tocat en vida de Mahler, ja que aquest va morir pocs mesos després d’haver-lo compost i abans de poder completar aquesta Desena Simfonia, i amb la qual hauria pogut defugir la maledicció de la Novena, qüestió supersticiosa que l’obsessionava. Sigui com sigui, la Filharmònica de Viena segueix essent l’orquestra de Mahler, almenys en esperit, i escoltar l’obra d’un dels seus pares musicals és esperat sempre amb una emoció i expectació sobredimensionades.

© Laboratori 8-85

Potser per això, l’experiència de l’escolta d’aquest “Adagio” no va satisfer del tot, però potser també va ser a causa de l’elecció conductiva escollida per Dudamel. Una versió excessivament despullada en matisos que, particularment en la corda, requereix una atenció continuada a les inflexions per poder transmetre un missatge comunicativament explícit en una partitura ja de per si prou despullada. En la seva interpretació va semblar que el director veneçolà advocava per una versió gairebé meditativa, un requeriment excessiu potser per a una audiència en general més centrada en l’aspecte banal i superficial de l’esdeveniment cultural. En canvi, en la introducció del tema satíric tan típicament mahlerià atribuït aquí als vents, l’accentuació palpable dels accents contrastà sobre manera amb l’inici de l’obra. L’orquestra sonà exultant, quasi agònica, en l’explosió sonora preconclusiva, que sembla anunciar la fi del món, amb la trompeta del Judici Final (referència quasi explicita al “Tuba mirum” de la litúrgia cristiana dels difunts) sobreposant-se a l’aparent desori harmònic amb què Mahler desafia el món simfònic precedent.

Així i tot, aquest Mahler que es supera a si mateix en les darreres alenades vitals sembla anunciar un nou món sonor en què les harmonies gairebé interestel·lars de Ligeti troben el seu ancoratge, tot posant punt final a un món antic, el del romanticisme simfònic, que es desintegra en els darrers acords de l’“Adagio” de la Desena Simfonia, però que als primers acords d’aquest únic moviment que tot sol és un univers musical independent recorre a un motiu musical que podem trobar sui generis al Parsifal de Richard Wagner, curiosament també el cant del cigne d’un altre dels compositors que més ha fet per l’evolució del món simfònic i orquestral de tots els temps.

Les arrels simfòniques de Gustav Mahler beuen de la tradició germànica, sobretot del corrent més afí a la música programàtica, malgrat que Mahler se’n deslliga a partir de la seva Cinquena Simfonia, cosa cada cop més palesa a mesura que la seva escriptura evoluciona. Si les simfonies aplegades sota el paraigua temàtic del recull popular Des Knaben Wunderhorn musicat en cançons pel compositor bohemi estan lligades a un programa descriptiu escrit pel mateix compositor, del qual es deslliga més endavant, la Simfonia Fantàstica d’Hector Berlioz és explícitament una obra programàtica, voluntariosament adscrita a aquest corrent condemnat pel crític Eduard Hanslick. Berlioz és, més enllà de la controvèrsia que suscita la seva obra –amb tants afins com detractors– un músic essencial per a la història de la música occidental. Fa servir el concepte de leitmotiv (darrere el nom d’idée fixe) abans que el mateix Wagner instaurés la seva accepció corrent. Introdueix en la seva obra unes innovacions pel que fa a orquestració mai experimentades fins al moment, tot donant a les seccions de vent fusta i metall –tal com queda explícit en la seva Simfonia Fantàstica– un protagonisme fins aleshores inimaginable, i cercant i creant uns plans sonors que més tard seran desenvolupats àmpliament per tots els compositors germànics posteriors: Schumann, Brahms, Bruckner, Wagner, Strauss, Mahler, etc.

Gustavo Dudamel va tenir en compte tota aquesta tradició en una versió de la Simfonia Fantàstica en què la Filharmònica de Viena sonà amb total plenitud, amb grans solos de vent (magnífic el solo de corn anglès que preconitza el solo que Wagner crea més tard al Tristan und Isolde) i un so sumptuós i rodó. La interpretació va anar absolutament de menys a més, a partir d’un segon moviment (“Un bal”) en què la concentració esdevingué general en públic i músics, tot minimitzant els sempre incòmodes estossecs i les manifestacions acústiques impròpies avui en dia, però, recordem-ho, típiques abans que Wagner demanés un respecte gairebé sacre per l’esdeveniment musical. Les penes sentimentals d’un Berlioz que es delia per l’amor d’una actriu shakespeariana que, després d’assetjar-la sentimentalment durant anys, es va rendir al seu talent, fins a arribar a casar-s’hi, trobaren en la versió de Dudamel i la Filharmònica de Viena una expressió apassionada però gens desbocada, amb un final electritzant que va posar dempeus el públic.

Agraïts, els filharmònics i Dudamel van oferir dos bisos, un Divertimento per a orquestra de Leonard Bernstein, del qual es commemora el centenari del naixement, i una polca de Josef Strauss, amb referència evident al nou any que tot just acaba de començar i al record del Concert d’Any Nou en què els filharmònics van convidar Dudamel tot just ha fet un any, una relació que, com és evident, segueix fructificant exitosament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *