Subscriu-te

Amarilli

© www.facebook.com/AuditoriGirona
© www.facebook.com/AuditoriGirona

NITS DE CLÀSSICA A GIRONA. Concerto Italiano. Dir.: Rinaldo Alessandrini. Obres de Monteverdi, D’India, Wert. AUDITORI DE LA MERCÈ. 28 DE JUNY DE 2015.

Per Pep Gorgori

Hi ha un període en la història de l’art en què música i poesia van estar més properes que mai. És aquell moment entre el Renaixement i el Barroc en què els poetes sembla que escriguin sons i els músics tinguin en la paraula la seva matèria primera. Concerto Italiano, amb Rinaldo Alessandrini, va fer amb aquest programa l’homenatge més clar a aquest període i al gènere del madrigal que hagin fet mai.

En aquella Itàlia a cavall dels segles XVI i XVII, Giovanni Batista Guarini va aconseguir tant d’èxit amb la seva obra Il pastor fido que innombrables compositors es van abocar a compondre sobre els seus textos i els seus personatges. En només dues dècades, Amarilli, Silvia, Dorinda i Mirtillo es van fer el lloc d’honor al repertori madrigalesc que encara conserven avui. L’equivalent de l’impacte de Guarini als nostres dies se’ns fa difícil d’imaginar: caldria que un poema de Joan Margarit o de Manuel Forcano tingués tant d’èxit que de sobte tots els músics del país embogissin i comencessin a fer-ne versions cantades. El mateix text, versionat per Sílvia Pérez Cruz, Hèctor Parra, Jaume Sisa, Bernat Vivancos, Manel, La Pegatina, Serrat…

Doncs bé, en aquest context, Alessandrini planteja un exercici intel·lectual, literari, sonor i emocional, unint l’un darrere l’altre tot un seguit de madrigals de diferents autors sobre els mateixos textos de Guarini. Aquest era, per tant, un d’aquells concerts que exigeixen un esforç no només dels intèrprets sinó també dels oients.

Possiblement el més impactant era l’inici: el poema Cruda Amarilli, repetit fins a set vegades consecutives, amb set músiques de set autors diferents. De manera molt hàbil i efectiva, Marenzio i Monteverdi obrien i tancaven, respectivament, aquest bloc. Escoltades juntes, aquestes obres dialoguen entre elles com si fossin pintures en la mateixa sala d’un museu i expliquen històries que no ens explicarien si les escoltéssim per separat. Els cromatismes de Sigismondo d’India, tan lligats al Nàpols de Gesualdo, s’alternaven amb el conservadorisme contrapuntístic de Cifra i amb la meravellosa indefinició estilística de Casentini. Al seu costat, més cromatismes, però ara de Wert, que a més juga amb el contrast de textures i el virtuosisme de les veus superiors, que va influenciar Pallavicino, i que va acabar inspirant D’India, com si es volgués tancar així el cercle.

Alessandrini i els sis cantants de Concerto Italiano van saber posar l’accent en les característiques més representatives de cada composició, i ajudar així al diàleg que esmentàvem. Potser una mica freds al començament, la festa va arribar a la segona part amb Monteverdi com a protagonista absolut. En un territori que coneixen perfectament, els músics van exhibir aquí el seu so més personal, amb aquella afinació que de tan precisa gairebé fa mal a l’oïda. En un concert així d’intens i exigent hi ha moments de tot, sense cap mena de dubte, però si en algun instant la interpretació va ser una mica menys convincent, el plaer d’escoltar un programa així va compensar-ho amb escreix.