Subscriu-te

Apassionat Bagaría al servei de Haydn, Brahms i Schumann

© Josep Molina (foto d’arxiu)
© Josep Molina (foto d’arxiu)

TEMPORADA DE CAMBRA. Enrique Bagaría, piano. Obres de Haydn, Brahms i Schumann. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 28 DE MAIG DE 2015.

Per Lluís Trullén

El pianista Enrique Bagaría s’ha mostrat en el decurs dels darrers anys com un dels referents del panorama interpretatiu del nostre país. La seva tasca com a pedagog, l’obtenció de guardons en nombrosos concursos (entre els quals el primer premi del Maria Canals el 2006), la participació com a jurat en concursos internacionals i la seva vessant interpretativa internacional en fan un artista que coneix un ampli espectre d’enfocaments relacionats amb el piano.

Elaborar un programa amb música de Haydn, Brahms i Schumann ja resulta de per si d’una coherència musical absoluta i aquesta lògica constructiva va ser la que el públic que va assistir al seu recital a la Sala Tete Montoliu de L’Auditori va poder copsar, a més, en tota la seva grandesa interpretativa. Afrontar el refinament d’una de les sonates més belles per a piano de l’extens catàleg de Hadyn, submergir-se en el món romàntic oníric i poètic de l’opus 118 de Brahms i entrar en les infreqüents però meravelloses pinzellades que configuren els Fulls de colors de Schumann suposa un recorregut de gran atractiu interpretatiu.

Bagaría va afrontar Haydn amb delicadesa, sense recarregar en excés les figures ornamentals i cercant sempre la naturalitat expressiva malgrat la seva potència d’articulat. Tocar Haydn, com succeeix amb Mozart, amb la major transparència possible, és on rau tota la dificultat i Bagaría ens va endinsar en el refinament clàssic més nítid malgrat aprofitar tots els avantatges sonors que permet un piano gran cua modern.

El pianisme apassionat i poètic, simfònic però concís, va ser una constant en una versió majestuosa i plena d’intenció expressiva de l’opus 118 de Brahms. La sonoritat majestuosa –una característica del piano de Bagaría gràcies al gran domini que té a l’hora d’afrontar els acords, sempre amb pes del cos, mai amb força de l’avantbraç– va esdevenir idònia per als Intermezzi més brillants. Un Brahms més enfocat a la vessant apassionada que no pas emotiva, però expressat amb una dicció pianística de claredat inqüestionable va marcar-ne una versió esplèndida.

Escrites entre els anys 1837 i 1849, les catorze peces que integren les Fulles multicolors configuren un cicle poc articulat en si mateix, però malgrat tot s’hi reuneixen part dels trets més essencials del piano de Schumann. D’una banda, la dialèctica entre reflexió i apassionament (el joc de contrastos inequívoc en l’obra de Schumann) i, d’una altra, la d’un segell personal en què les influències dels estils de Brahms, de Chopin i fins i tot de la Simfonia Italiana de Mendelssohn són més que evidents. Carnaval, Kreisleriana, la Fantasia op. 17, els Estudis simfònics… esdevenen referents indispensables per als pianistes, que en poques ocasions, però, solen apropar-se a aquests Fulls de colors. Obra de gran exigència expressiva i –per descomptat– tècnica, que el pianista barceloní va superar amb una lectura que malgrat estar dotada d’una fina sensibilitat, va erigir la seva vessant més apassionada com a aspecte més remarcable. Programa ben articulat en l’elecció dels compositors –culminat amb els Poemes d’Skriabin–, a nivell interpretatiu la transparència clàssica de Haydn va donar pas a un Brahms i Schumann d’una apassionada grandesa romàntica.