Subscriu-te

Artistes internacionals i formacions catalanes destaquen al Festival Internacional Pau Casals

Pepe Romero a la guitarra i membres de l'Orquestra Da Camera oferiren un concert amb obres de Dohnanyi, Boccherini i Brahms.
Pepe Romero a la guitarra i membres de l’Orquestra Da Camera oferiren un concert amb obres de Dohnanyi, Boccherini i Brahms.

35è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS

Pepe Romero, guitarra. Orquestra Da Camera Ensemble. Obres de Dohnányi, Boccherini i Brahms (4 d’agost). Orquestra Da Camera. Antje Weithaas, concertino directora. Obres de Mozart, Haydn i Strauss (8 d’agost). Paul Lewis, piano. Obres de Beethoven i Brahms (11 d’agost). Narek Hakhnazaryan, violoncel. Obres de Bach, Khudoyan, Britten, Komitas i Sollima (20 d’agost). Auditori Pau Casals, del 4 al 20 d’agost de 2015.

Per Santi Riu

Assistir als concerts del Festival Pau Casals del Vendrell és sinònim d’assegurar-se la qualitat i de ser davant un dels millors festivals de la Costa Daurada, tot i que a vegades no té el ressò que sempre es mereix. L’equip humà implicat en l’Auditori s’esforça per aconseguir un tracte càlid i directe. Tot hi és proximitat, bonhomia i un nivell musical fora de dubte.

Iniciàrem el nostre particular viatge sonor amb el vibrant món cambrístic. Fent una mirada enrere cap a Mozart i Beethoven, però amb la influència clara de Brahms, Dohnányi va compondre la Serenata per a trio de cordes, op. 10; música deliciosa però exigent. Interpretada de manera vital, la lectura patí un cert desequilibri sonor a favor del violí. Una marxa vigorosa i ràpida donà pas a un romanticisme malenconiós –“Romanza”–, abans de passar per una exigent i enèrgica fuga. El “Tema con variazione” estigué plenament imbuït del romanticisme i acabà amb un “Rondó” que s’intuïa com una picada d’ull a Haydn, per la transparència i lleugeresa.

Pepe Romero, una llegenda viva de la guitarra, s’uní a l’ensemble –que ara canviava d’intèrprets– per oferir el famós Quintet núm. 4, “Fandango” de Boccherini. El compositor italià va aportar molt a la música de cambra. Per al quintet amb guitarra va recórrer a arranjaments de dos quintets amb dos violoncels seus amb un gran resultat final. L’obra començà amb una “Pastoral” tan galant, sòbria i transparent com encantadora, que contrastà amb la rítmica més fogosa de l’“Allegro” i acabà amb un animat ball espanyol: el “Fandango” –en el qual Boccherini incorporà el pintoresc ús de les castanyoles.

La lectura de l’ensemble millorà la primera obra. Sempre coherent amb la sonoritat de la guitarra i amb un equilibri notable, l’execució es reivindicà per una bona matisació –tot i algun problema d’afinació–, sensibilitat, delicadesa, flexibilitat de tempo i amplitud dinàmica, de tal manera que passava per dibuixar d’una subtil malenconia a una rítmica encomanadissa. Romero aportà sublims canvis de llum i color instrumental, amb un idiomatisme evident.

El Sextet op. 18 és fruit d’un Brahms relativament jove. Afegint dos instruments més a l’habitual quartet s’obté una sonoritat més rica i més fosca, que ajuda a enriquir el contrapunt brahmsià. El compositor es trobava en una època de fantasia i entusiasme. I això es transmeté, perquè l’obra irradia exuberància, intensitat i emotivitat.

La versió fou força nítida i intensa, amb interessants coloracions de llum i ombra, i uns intèrprets que s’escoltaren i dialogaren amb veritable gust comunicatiu guiats per la incombustible Antje Weithaas.

L'Orquestra Da Camera liderada per la seva concertino Antje Weithaas va oferir un concert al Festival Pau Casals d'El Vendrell
L’Orquestra Da Camera liderada per la seva concertino Antje Weithaas va oferir un concert al Festival Pau Casals d’El Vendrell

Només quatre dies més tard ens visitava l’Orquestra Da Camera al complet. Una formació que es creà per commemorar el 30è aniversari d’Ibercamera i que en part per l’interès de l’Auditori Pau Casals ha tingut una certa continuïtat. Un concert com el del dia 8 d’agost amb una orquestra del país i d’un molt bon nivell hauria estat només un somni anys enrere. El Divertiment KV 136 mozartià resultà enlluernador per la lleugeresa i el vigor que irradiava l’obra. La vitalitat, l’elegància, el contrast i l’amplitud dinàmica jugaren a favor d’un primer temps engrescador. El lirisme de l’“Andante” exhibí un so tan poderós com delicat, i un humorístic “Presto” tancà l’obra.

No fou immaculat el Concert per a violí núm. 1 de Haydn en què Antje Weithaas dirigí des de la posició de solista, però sí estimulant. La seva fou una lectura força clara i lluminosa, que mantingué un diàleg amb l’orquestra sempre enriquidor. Amb un gran control del violí, l’espontaneïtat amb què toca Weithaas, la manera de respirar i expressar-se, l’empatia amb l’escriptura haydniana i la resta de músics, així com l’agilitat i la generalment bona entonació ens oferiren uns moviments externs plens de vida i un “Adagio” que emanà subtilesa i bellesa.

Per contra, la segona part ens situà molt a prop de la desesperació amb la Metamorfosi d’Strauss. Podríem definir aquesta obra com un rèquiem, amb un compositor que està davant d’un precipici observant la destrucció de la seva Alemanya el 1945.

L’obra no deixà ningú indiferent. Imbuïda d’una força tràgica, el dolor i l’eloqüència estigueren a flor de pell en tot moment. Amb unes textures ben dibuixades, l’orquestra realitzà una lectura sense defalliments, sòlida i punyent, que copsà tota la intensitat emocional, amb brillantor i bon equilibri. Tot i una primera secció no prou homogènia, la interpretació anà solidificant-se, amb una incisiva secció central, una densitat aclaparadora i una gran malenconia –el llarg silenci que es produí després d’acabar l’obra i fins els primers aplaudiments, així també ho denotaren. Un bon concert que tocà la fibra per moments i que reivindicà les enormes possibilitats d’una formació que necessita una vida més activa durant la temporada.

El pianista britànic Paul Lewis en un moment del seu recital a l'Auditori Pau Casals
El pianista britànic Paul Lewis en un moment del seu recital a l’Auditori Pau Casals

El pianista britànic Paul Lewis explorà les connexions musicals entre les últimes sonates del geni de Bonn al costat de les juvenils balades i els darrers opus de Brahms.

La concepció beethoveniana que té Lewis no és tan magnètica i visceral com la d’altres pianistes. De fet, sorprèn trobar alguns moments musculosos amb una calidesa inusual. Hi ha energia i dramatisme, en la seva lectura, però Lewis perfila i dibuixa la part més lírica fent aflorar i exhibint una bellesa de colors matisats, així com una poesia que ens descobreix un Beethoven diferent de l’heroic estereotipat. Un bon exemple en fou l’“Andante” de la Sonata op. 109, vist des de la perspectiva contemplativa i schubertiana.

La Sonata núm. 30 va evocar la malenconia i la passió amb un fraseig sensible, cant refinat i contrapunt vigorós, tot i que per moments hi mancà profunditat. Cal destacar el moviment final, d’àmplies dinàmiques, que féu evident un cant noble, íntim i fantasiós.

Després d’un primer moviment turmentós en la Sonata op. 111, arribàrem a una “Arietta” tan simple com sublim, tan transparent i sincera com emotiva. I és que la darrera sonata sembla guiar-nos cap a l’eternitat, amb els darrers sospirs i un interminable i cristal·lí trinat final. Aquest fou sens dubte el punt culminant del concert. I una versió personal i imaginativa que per moments ens situa davant el drama, però que immediatament ens imbueix en la introspecció i una sensibilitat a flor de pell. Un món final de Beethoven ple de bellesa, inquietud i poesia que sembla posseir el pianista fins a despertar-se –espectaculars dotze segons de silenci en acabar la sonata que semblaven apropar-nos a terrenys celestials.

Escrites en la joventut, la melodia i tristor de les balades de Brahms van ser ben contrastades, amb un so vellutat i un bon contingut emocional. Foren lectures comunicatives, enèrgiques, de certa inquietud, però també d’una clara part introspectiva. L’opus 117 –compost al final de la seva vida– està imbuït de tristesa i bellesa alhora. Poesia, evocació, intensitat i refinament sobresortiren en la madura i evocativa versió de gran control sonor. Un Brahms subtil, delicat i poètic que es contraposà amb el gran testament beethovenià en el que fou segurament un dels millors concerts del Festival.

Narek Hakhnazaryan, guanyador al Concurs Internacional Txaikovski de 2011, tocà dins el Festival d'estiu d'El Vendrell
Narek Hakhnazaryan, guanyador al Concurs Internacional Txaikovski de 2011, tocà dins el Festival d’estiu d’El Vendrell

El binomi Suites per a violoncel de Bach i Pau Casals és indivisible, per tot el que el mestre del Vendrell aportà a aquest corpus i l’efecte que creà després que les enregistrés el 1939. Avui dia, ser violoncel·lista comporta com a acció gairebé de culte interpretar alguna de les sis Suites al Festival que porta el seu nom.

Feia el debut a l’auditori el guanyador al Concurs Internacional Txaikovski del 2011. I això va crear una certa expectació. A més, el recital en solitari sens dubte és una prova de foc per a qualsevol instrumentista.

Narek Hakhnazaryan està dotat d’una forta expressivitat, intensitat, bon fraseig i claredat d’articulació, a més de lluir un so potent i homogeni al llarg de tots els registres.

Amb un so càlid i un legato que s’adaptà als moments introspectius, el violoncel·lista armeni féu una lectura fluida de la Primera Suite de Bach, tot definint les línies melòdiques amb elegància i exposant amb claredat el contrapunt. Però va sorprendre amb la segona obra, en què va estar realment a un nivell superior. El compositor armeni Adam Khudoyan escriví la Sonata per a violoncel sol dedicada a la massacre d’armenis assassinats per les forces turques els últims dies de l’Imperi otomà. Imbuïda de melodies criolles, Hakhnazaryan exhibí intensitat, passió i expressió, amb un domini total de l’instrument en una obra plena de dificultats i un excel·lent passatge d’harmònics.

L’exigent programa començà la segona part amb la Suite núm. 1 de Britten, que compongué per a Rostropóvitx i que és un dels pocs exemples del gènere després del corpus bachià. L’obra explora el drama, el lirisme, el contrapunt, les possibilitats tècniques i musicals…

El violoncel·lista oferí un bon impuls rítmic, legato i unes remarcables “Fuga” i “Lamento”.

Però si dues suites marcaven ambdues parts, Hakhnazaryan tornà a brillar amb més ímpetu en les obres més breus. I ho féu tant en la bella cançó armènia Krunk de Komitas com amb una darrera exposició altament emocional i amb tints d’angoixa i tragèdia –Lamentatio de Sollima–, de nou dedicada a la barbàrie armènia en la qual mataren, entre d’altres, els avis de l’intèrpret. Sens dubte va ser un tour de force i de passió ple d’exigències tècniques i una bona diversitat de colors que, tal com explicava el company de butaca, per moments no semblava gaire lluny dels “Apocalyptica”.

En resum, un debut per assaborir, amb un programa nou i interessant, en una actuació tan sensible com intensa i emocional.