Subscriu-te

Austeritat musical prebarroca ‘versus’ monumentalitat ambiental

© Antoni Bofill

PALAU 100. Collegium Vocale Gent. Dorothee Mields, soprano. Barbora Kabátková, soprano. Benedict Hymas, tenor. William Knight, tenor. Reinoud Van Mechelen, tenor. Samuel Boden, tenor. Peter Kooij, baix. Wolf Matthias Friedrich, baix. Dir.: Philippe Herreweghe. Vespro della Beata Vergine de Claudio Monteverdi. PALAU DE LA MÚSICA. 23 D’OCTUBRE DE 2017.

Per Jaume Comellas

Considero un encert de la Direcció Artística del Palau titular el concert posant en primer lloc la figura del director, a continuació la dels intèrprets, o el conjunt, i finalment el títol de l’obra per interpretar, malgrat la seva importància extraordinària a la història de la música universal. I de fet, aquest criteri lliga amb un paràgraf inicial del documentat programa de mà, que signa Luis Gago, en què afirma: “La música, en si mateixa, tal com va aparèixer editada a Venècia, exigeix que l’intèrpret o el musicòleg prenguin un nombre de decisions significatives que afectaran decisivament la plasmació sonora que arribi fins a nosaltres: poques obres plantegen, des del punt de vista editorial o interpretatiu, tantes divergències i tan profundes”.

Estic plenament d’acord amb aquest judici i que es prioritzi la figura de qui, com en aquest cas Herreweghe, ha hagut de prendre moltes “decisions significatives”. Des d’aquesta perspectiva, hom podria dir que la monumental partitura de Monteverdi, en la seva grandesa, en alguna mesura ha esdevingut un pretext perquè el músic flamenc hagi construït la “seva obra”, hagi pogut exhibir el cabal de la seva elevada categoria com a “re-creador” de l’obra del músic de Cremona. I encara que per definició tot intèrpret és “re-creador”, en aquesta música tan reculada en el temps, tan poc codificada per l’autor i tan objecte de revisions musicològiques, el concepte adquireix una nova i molt més rotunda dimensió.

Les decisions significatives de Herreweghe es van manifestar en una versió d’una austeritat calculada, d’una manifesta eixutesa expressiva en què l’excel·lència del treball dels intèrprets, cadascun d’ells i no solament els vocals autèntics virtuosos, estava al servei d’una visió d’un misticisme lluminós i transparent, d’un equilibri exacte i d’una tensió interna molt ben calculada. Un autèntic monument a la perfecció en el sentit creatiu, en què tot estava dominat i tot obeïa a un pla rigorós i molt exactament portat a la seva fi, encara que en els atributs esmentats, en algun passatge no s’assumís el risc d’una certa precisament minva de tensió.

Una decisió significativa que no va poder prendre Herreweghe va ser la del marc. Una música escrita per a uns àmbits com aquells on es va oferir originàriament, de ben segur hauria tingut una recepció més idònia que no en un espai grandiloqüent i, val a dir-ho, magnífic com el Palau de la Música Catalana. La “re-creació” de Herreweghe probablement també se n’hauria beneficiat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *