MOLIÈRE LA BALLA. Jordi Coromina. Ludovica Mosca. Le Tendre Amour. Dir.: Ferran Utzet. Dramatúrgia: Jaume Boix. INSTITUT FRANCÈS DE BARCELONA. 23 DE FEBRER DE 2015.
Per Mònica Pagès
Jean-Baptiste Molière, el dramaturg universal del Barroc francès, ha fet aparició a l’escena catalana d’aquests dies amb una única funció de l’obra Molière la balla, que va tenir lloc dilluns 23 de febrer a l’Institut Francès de Barcelona, la llar de la cultura francòfona a la Ciutat Comtal. En aquesta ocasió, Molière s’encarnava en l’actor Jordi Coromina, conegut i reconegut de l’escena teatral catalana pel seu do especial per a la comèdia i per la seva veu greu i poderosa. Coromina és un Molière que la balla al so d’un trio de violí, viola de gamba i clavicèmbal que es diu Ensemble Le Tendre Amour i amb una parella de dansa que és la pianista i també ballarina Ludovica Mosca i que fa d’Armande, l’esposa de Molière. Un espectacle de cambra que ens trasllada directament a un ambient que fa olor de fems de cavall i de perruques perfumades, com la d’aquell actor del 1600 que va crear la Comèdia-Ballet, l’inici del teatre musical.
Molière la balla és un recorregut per molts fragments de l’obra teatral de Molière, com El burgès gentilhome, L’amor metge, El misantrop, El casament per força, L’avar i El malalt imaginari, que Jordi Coromina recrea fent ell mateix els diferents personatges que protagonitzen aquestes obres i que interpreta amb una capacitat de transformació extraordinària. Un monòleg fet a mida que passa de Monsieur Jourdain, Sganarelle, fins a Alcestes o Argan o Harpagon, i que fa veure en tots ells la personalitat de Molière, forta i tendra, rebel i sensible, la del moralista de l’humor. Un ball de màscares imaginades, de perruques i de casaques de seda, de veritats dites com punxades de floret, que esquincen la realitat de la condició humana amb molt de sarcasme i que “fan riure per no plorar”, en paraules del mateix Molière/Coromina.
Els músics que integren Le Tendre Amour –Pavel Amílcar, Thor Jorgen i Esteban Mazer– posen una mica de lleugeresa a la intensitat de les paraules i la veu de Jordi Coromina amb diverses músiques de Jean-Baptiste Lully que Ludovica Mosca balla mostrant el seu mestratge que ha creat escola i que ens fa descobrir les danses dels temps de Lluís XIV, fetes de volants i de castanyoles. Músics i ballarina esdevenen també personatges que dialoguen d’una manera subtil i molt oportuna amb la figura principal, amb Molière, i ho fan posant en evidència, encara més, la seva condició de clàssic intemporal, de comediant que va fer riure la gent fins a l’última escena de la seva vida, fins a la seva mort dalt de l’escenari, com es recrea en aquesta obra amb un realisme magistral.
Música, dansa i teatre reviuen Molière amb la seva cara més autèntica, i fins i tot més actual, la que ensenya la precarietat que encara ara viu el món del teatre, amb injustícies com el 21% de l’IVA o amb irreverències com els mòbils que sonen enmig d’una funció. Una recreació feta amb un text molt ben travat que signa l’escriptor Jaume Boix i que ha dirigit Ferran Utzet amb mitjans essencials, unes bales de palla que ens recorden la “Molta merda!” dels cavalls que portaven el públic d’aquella època i que són els únics elements escenogràfics al costat del clavicèmbal, tot deixant que la presència de Molière, en el gest i en la veu de Jordi Coromina, agafi tota la seva dimensió i arribi a omplir l’escenari de pur teatre, de gran comèdia.
Després de l’estrena a Girona, al Festival Temporada Alta el 5 de desembre, de passar per Màlaga i d’aquesta presentació a l’Institut Francès de Barcelona, aquest Molière continuarà ballant a Sant Cugat del Vallès i a Banyoles i esperem que per molts escenaris més arreu de Catalunya. Més informació a: www.molierelaballa.com
