Subscriu-te

Blancas i Bayo, dues dones de cinema

Ángels Blancas a “Una voce in off”. © Antoni Bofill
Ángels Blancas a “Una voce in off”. © Antoni Bofill

UNA VOCE IN OFF de Xavier Montsalvatge i LA VOIX HUMAINE de Francis Poulenc. Ángeles Blancas. Vittorio Prato. Antoni Comas. María Bayo. Dir. musical: Pablo González. Dir. d’escena: Paco Azorín. Una voce in off: nova producció del Gran Teatre del Liceu. La voix humaine: nova coproducció del Gran Teatre del Liceu i Teatros del Canal (Madrid). LICEU. 18 DE GENER DE 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

Quan entrem en un teatre d’òpera, no sabem mai realment on entrem. Cada representació transforma el context i ens transporta a mons, èpoques o ubicacions diferents. El diumenge 18 de gener passat, el Gran Teatre del Liceu va esdevenir un cinema clàssic, d’aquests amb narratives experimentals dels anys seixanta amb personatges reflexius, imatges predecessores del technicolor, jocs amb situacions fora de pla i esperes dramàtiques per a qui esdevé el nostre protagonista. Així ha entès Paco Azorín en la seva dramatúrgia el doble programa Una voce in off de Montsalvatge i La voix humaine de Poulenc. En començar la música, a càrrec de l’OBC dirigida per Pablo González, unes lletres gegants projectades sobre el teló del Liceu ens situen en l’òpera de Montsalvatge (i més endavant en la de Poulenc) a la manera dels títols de crèdit d’una pel·lícula de l’any 1962, per després alçar-se i deixar a la vista una escena molt delimitada pels seus marges, com qui veu el film a través d’una pantalla i res més enllà. Les accions entren i surten de l’escena, el treball actoral amb els cantants hi és evident, amb personatges molt definits, i tota l’escenografia suposa una revisió de l’actual concepte de multipantalla vist des dels fonaments d’una nouvelle vague fílmica, com un pla i contraplà en directe. Un treball, en definitiva, clarament cinematogràfic, aquest de Paco Azorín al Liceu, que ha entès al detall les exigències dramatúrgiques de dos casos molt especials en l’àmbit discursiu de l’òpera europea del segle XX i que el confirmen com un dels noms actuals més interessants de la dramatúrgia al nostre país.

No és difícil, de fet, establir unes clares connexions entre aquestes dues òperes de durada tan curta (cap no arriba a l’hora sencera). En totes dues, una dona n’és protagonista de manera radical: ella és la història i a través d’ella la coneixem, però a la vegada aquesta dona lluita contra el protagonisme velat de l’home, que la porta a viure la situació límit, desesperada i terriblement amorosa que encarna en les obres de Montsalvatge i Poulenc. Aquest home en La voix humaine és invisible, ni tan sols escoltem la seva veu, ja que es trasllada per una cruel línia de telèfon i condemna la seva amant a una solitud desequilibrada només suavitzada (artificialment en l’àmbit dramàtic) per la intel·ligent presència damunt l’escenari de l’orquestra, una OBC amb la qual Pablo González ha sabut entendre a la perfecció els temps i les pauses de la conversa telefònica que Poulenc proposa, de la mateixa manera com es desenvolupa la seva actuació d’Una voce in off. L’OBC va ser el veritable context de les accions d’aquest doble programa del Liceu i va saber resoldre la seva tasca amb correcció. No obstant això, tots aquests elements no van ser res més que els marges de la pantalla. El veritable centre era ella, María Bayo, la dona que passa per tots els estats de la desesperació i que veu que la vida s’escapa, l’actriu que sap esperar les pauses dramàtiques d’una trucada difícil i llarga i que es mou per l’escena amb els temps precisos, la cantant que exhibeix la seva veu sense errors i que s’enfronta cara a cara amb el públic en un monòleg nu que no perdona cap dubte. Bayo es va guanyar el públic del Liceu amb una actuació directa, de veu neta, construint un personatge amb la menor càrrega dramàtica possible en aquesta història: com una dona normal patint pel seu amor; la seva actuació va esdevenir poc estrident, tot i que d’altra banda es va perdre en alguns punts el dolor punyent del text de Jean Cocteau.

María Bayo a “La voix humaine”. © Antoni Bofill
María Bayo a “La voix humaine”. © Antoni Bofill

Montsalvatge va anar un pas més enllà (o potser un pas més conservador a nivell discursiu); l’Angela d’Una voce in off no està radicalment sola. L’acompanyen (a ella sí) la veu del seu marit difunt, encarnada al Liceu amb la força i el dramatisme més adequats d’Antoni Comas, i la presència incòmoda i suplicant del seu amant, Mario, representada per Vittorio Prato, que no va estar a l’altura a nivell actoral, amb una impostura de gelosia que òbviament es va veure reflectida en la seva actuació vocal, poc convincent. De la mateixa manera, però, que amb l’amant creada per Poulenc, la dona imaginada per Montsalvatge és l’epicentre i el motor de l’òpera, interpretada en aquesta ocasió per Ángeles Blancas, que es va mostrar tant o més encertada que María Bayo. Blancas es va transformar en una dona d’un fort erotisme, torturada pel seu cos lliurat a Mario, en conflicte amb el seu cor recuperat en l’últim moment per la veu provinent del magnetòfon del seu marit. La soprano va entendre sense por el seu personatge desesperat i inestable, amb un treball dramàtic impecable, però amb el dubte de si aquest repertori és l’adequat per a la seva tècnica i timbre.

En definitiva, un viatge d’anada i tornada per les històries d’amor (i amants) de mitjan segle XX i amb una reivindicació d’un nou tipus de personatge femení modern i elegant amb dues grans obres efectives i representatives d’una avantguarda més clàssica però de gran interès. Un encert, aquesta fórmula de doble programa contemporani, que ha de reivindicar el públic del Liceu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *