Subscriu-te

‘Blues’ de gran volada amb el Larry Coryell Quartet al Jamboree

Larry Coryell i Mark Whitfield, amb l’organista Phil Wilkinson. © www.facebook.com/jamboree.jazz
Larry Coryell i Mark Whitfield, amb l’organista Phil Wilkinson. © www.facebook.com/jamboree.jaz

Per Albert Suñé

El cicle Jamboree Guitar, que ha organitzat aquest mes la cava de la plaça Reial, es va cloure dissabte, dia 14 de setembre, amb una actuació extraordinària en la qual van participar dos guitarristes, Larry Coryell i Mark Whitfield; un organista, Phil Wilkinson, i un bateria, Esteve Pi.

El fet de poder veure in situ Coryell als seus setanta anys i amb un currículum més que considerable a la seva esquena, havia de motivar els afeccionats ja d’entrada. En efecte, Coryell ha evolucionat del jazz d’arrels clàssiques a la fusió amb una impunitat total i engrescadora. Després d’actuar en duos o trios guitarrístics amb John McLaughlin i Paco de Lucía, entre d’altres, el texà Coryell ha practicat un “roda el món i torna al Born” sempre exitós. I ho va poder comprovar i fruir-ne de veritat el públic que omplí el local.

Perquè a Coryell li va fer costat una mena de locomotora: Mark Whitfield. Amb la qual cosa, a l’estil serè, perfecte, majestuós i sempre curull de feeling del líder, hi respongué un músic de tècnica enorme, que sap encabritar la guitarra i teixir-ne frases rapidíssimes. Però, això sí, sempre netes, no gens enfarfegades. És una guitarra certament negra, de so agut, que cerca gairebé sempre un estil més apropat al funky.

O sigui, gràcies a la sapiència indiscutible dels dos homes, la comunió va ser magnífica. Una comunió que es va basar en el blues, sense descartar alguna balada tipus estàndard i un tema a ritme de samba. Però el blues fou qui senyorejà de manera superba durant quasi tota la sessió.

Foren uns temes llargs, en què Coryell i els seus acòlits van poder demostrar les excel·lències del seu savoir faire. Uns temes que no van cansar en cap moment, perquè els quatre músics s’afanyaren a omplir-los de bellesa, de precisió, d’idees fresques i d’un atractiu extraordinari.

A Coryell i Whitfield s’afegiren en aquesta magna obra bluesera, un Phil Wilkinson que demostrà ser un organista sense màcula, d’autèntica pedra picada, i un Esteve Pi que tornà a demostrar, per enèsima vegada, que és un bateria com una catedral. Sempre acoblat al tema que s’interpretava, estigué perfecte quant a matisos. I brillà més que mai en el tema samber, amb un solo que va fer caure la bava a més d’un.

El quartet oferí Body and Soul com a bis. Fou una esplèndida balada en la qual es demostrà que quan se’n sap un niu, no cal anar a mil per hora per satisfer un personal que sortí de la cava amb el somriure als llavis.