Subscriu-te

Brahms, Haydn i Beethoven units per Lewis

PALAU 100. Paul Lewis, piano. Obres de J. Brahms, J. Haydn i L. van Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE NOVEMBRE DE 2018.

Més enllà que Beethoven dediqués les seves tres primeres Sonates per a piano al seu mestre Haydn o que Brahms compongués les bellíssimes Variacions sobre un tema de Haydn, considerada la seva primera gran obra simfònica, la música de Haydn ha resultat emblemàtica per a tots els grans músics, tant pels aspectes de la forma musical com per l’enginy creatiu. Malgrat tot, el pianista anglès Paul Lewis es qüestiona el perquè i el com de manera incomprensible les Sonates de Haydn no s’interpreten més sovint a les sales de concerts. I res millor que afrontar aquesta qüestió oferint en el decurs d’aquesta temporada 2018-19 una sèrie de recitals en què les Sonates de Haydn comparteixin programa amb diferents obres de Brahms i Beethoven. Lewis tornava al Palau en un recital que inicialment havia d’oferir Murray Perahia, el qual, per una lesió en un braç, ha hagut de suspendre tot un seguit d’actuacions.

Pot resultar agosarat qualificar Lewis com l’hereu interpretatiu de Brendel en la música de Haydn, Schubert, Beethoven i Brahms, però el que resulta inqüestionable és que la influència que exercí Brendel sobre Lewis mitjançant classes privades és una empremta que emana constantment de les seves interpretacions. El reconegut pianista anglès va dissenyar un programa perfectament estructurat. Més enllà d’optar pel pianisme simfònic de Brahms representat per les seves Sonates, Lewis va escollir els delicadíssims i punyents Fantasiestücke, op. 116 com a preàmbul de la Sonata en Do menor, Hob. XVI:20 de Haydn, exemple de l’estètica de l’època Sturm und Drang. Ja a la segona part, les set delicioses Bagatel·les, op. 33 de Beethoven obrien les portes a la darrera de les Sonates llegades per Haydn. Lewis comprèn, tal com ho fa amb la música de Schubert, l’estètica i els secrets que amaguen les composicions pianístiques de tots aquests músics que van establir la seva residència a Viena. Introspecció, refinament, passió, subtilesa… La música de Brahms, Haydn i Beethoven sorgia del piano amb una riquesa de contingut que, igual com passava amb Brendel, atrapa l’oient ja des del primer instant. Un Brahms apassionat, un Haydn ple de contrastos en la Sonata núm. 20, un Beethoven que per la seva naturalitat interpretativa semblava fruit d’una inspirada improvisació i que, en determinats instants, amb les dosis d’humor de la música creava una total empatia entre públic i pianista. Lewis dibuixa la música amb un traç ple de naturalitat, aprofundeix en les ressonàncies que brollen en la música de Brahms –poderós en els dos “Capricis” de la col·lecció i subtil en el poètic “Andantino teneramente”– i cuida fins a l’extrem les ornamentacions i els contrastos harmònics que brollen de la música de Haydn. El seu pianisme resulta intel·ligent, d’una intensa capacitat narrativa i ens atrapa per la seva claredat i aprofundiment en la vessant estètica de les obres. El seu Haydn no podia resultar més deliciós; contrastant, virtuosístic, ple de dinàmiques i d’una netedat d’articulació prodigiosa. I certament, l’aprofundiment i l’encert interpretatiu, motivat per la seva vistositat i riquesa de dinàmiques, serà recordat per molt de temps pel nombrós públic que va assistir al concert. Haydn va conviure amb la música de Brahms i Beethoven en un recital del més alt nivell interpretatiu que ha reafirmat Lewis com un dels grans pianistes del moment.

Imatge destacada: Paul Lewis. © Josep Molina (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *