Subscriu-te

Bryn Terfel: expressivitat d’un Wotan a la teulada

© Antoni Bofill

PALAU GRANS VEUS. Bryn Terfel, baix-baríton. Orquestra Gulbenkian. Orfeó Català. Cor Jove de l’Orfeó Català. Dir.: Gareth Jones. Obres de Verdi, Boito, Wagner, Mussorgski, Keen, Rodgers & Hammerstein i Bock. PALAU DE LA MÚSICA. 6 D’ABRIL DE 2018.

Per Marc Busquets Figuerola

L’expressivitat, aquella qualitat tan valorada en altres gèneres musicals, sovint al món de la lírica cau en un injust segon pla en pro de la recerca d’una desaforada perfecció vocal. Fet injust, ja que només els cantants que són expressius, és a dir que volen dir alguna cosa amb les seves interpretacions musicals, tenen un lloc en la història. Bryn Terfel es presentava així divendres passat al Palau de la Música Catalana després d’un incomprensible parèntesi a Barcelona de disset anys, des del seu darrer recital al Liceu acompanyat per Malcolm Martineau. Precisament durant aquest parèntesi el baix-baríton ha afrontat els més grans reptes, com la participació en el rol de Wotan del nou Ring del Metropolitan de Nova York, el d’Scarpia de Tosca o diverses aparicions als Proms, per esmentar-ne només alguns. Divendres Terfel tornà a Barcelona en una maduresa esplèndida, tot oferint un recorregut divers per un programa que repassava les seves fites artístiques, recolzades sobre dues potes summament fermes com són els personatges de Wotan i Boris Godunov.

Si bé es pot considerar el programa massa variat sobre el paper, l’artista va saber donar-hi la cohesió necessària, i gràcies a la seva expressivitat i capacitat de creació de personatges dramàtics la nit esdevingué un autèntic gaudi musical ininterromput. I si cal fer un però a la vetllada, aquest recau únicament a la part orquestral-vocal, en què hom no pot deixar de preguntar-se si no podria haver-hi hagut una mica més de creativitat quant al repertori.

© Antoni Bofill

Després d’una convencional obertura de Nabucco, Terfel donà el tret de sortida del concert amb “Sono lo spirito che nega sempre” de Mefistofele d’Arrigo Boito, una peça gens fàcil amb la qual apujà al moment la temperatura de l’auditori, sense dubtar a xiular diabòlicament, fet que obtingué la resposta entusiasta –també xiulant– del públic. Cert és que en aquesta peça és on es pogué escoltar el Terfel menys brillant; el temps passa per a tothom i també la part mitjana de la seva veu ha perdut una mica d’esmalt, però el resultat final és igualment emocionant, sobretot un cop s’escalfà la veu amb la peça següent. Aquesta fou “Ehi! Paggio!… L’Onore! Ladri!” d’un dels seus signature roles, Falstaff de Verdi i amb llibret del propi Boito, tal com el baix-baríton enllaçà en el seu parlament. Amb tovallola sota l’armilla per fer més panxa, Terfel entrà aquí en un rendiment vocal que no s’aturà fins al final de la vetllada. Seguí el més que escoltat però sempre efectiu “Va, pensiero”, encadenat amb el “Cor dels pelegrins” de Tannhäuser interpretrat per l’Orfeó Català i el Cor Jove de l’Orfeó Català, dels quals cal dir que sonaren millor en Verdi que en Wagner, igual que l’Orquestra Gulbenkian, tot resultant massa òbvia en Wagner. No obstant això, creà l’ambient idoni per al que fou el punt més àlgid de la nit: el “Comiat de Wotan” de Die Walküre. Quina capacitat de transmetre el desconsol d’aquest pare implacable! Terfel sonà rotund i delicat alhora en un rol i una música que domina a la perfecció i creant amb aquests minuts de música un personatge complex i fabulós. Tan sols calia fixar-se en el moviment de la seva mà en la invocació de Loge per veure el foc que envoltaria Brünnhilde.

La segona part s’inicià amb un altre plat fort: “La mort de Boris”, interpretada per Terfel amb veritable dramatisme. Aquí cantà amb tot el cos. Canviant de registre absolutament, prosseguí amb el preludi de La traviata, seguit pel cor de gitanos d’Il trovatore. Una transició verdiana per encetar un bloc dedicat al musical americà igualment interessant i que cal reivindicar com a clara i important part del segle XX. S’inicià amb una emocionant Homeward Bound de Marta Keen, una melodia amb què Terfel i el cor iniciaren un crescendo emocionant en memòria de Carme Mateu, fundadora del Festival Castell de Peralada, que va oferir a Bryn Terfel la seva primera actuació operística fora de Gal·les als inicis de la seva carrera. Seguí l’obertura de “South Pacific” –amb participació de la bateria, potser massa audible–, encadenada sense solució de continuitat amb la bonica “Some enchanted evening”, també de South Pacific. Per clausurar el recital amb “If I were a rich man” d’El violinista a la teulada de Jerry Bock, en què l’artista exhibí una expressivitat absoluta, en aquest cas lligada a la sornegueria del personatge. S’oferí tan sols una propina, una cançó de bressol tradicional gal·lesa, amb la consegüent màgia que es crea quan un artista canta cançons de la seva terra natal.

© Antoni Bofill

L’Orfeó Català oferí una interpretació amb punts més forts que d’altres, especialment deixant veure les costures en Wagner, però sempre al servei de la música. El mateix es pot dir de l’Orquestra Gulbenkian, que dirigida per Gareth Jones es limità a acompanyar el cantant sense lectures especialment interessants i abusant, en certa manera, del volum.

El concert fou dedicat per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música a la memòria de Carme Mateu de Suqué, melòmana, mecenes i fundadora del Festival Castell de Peralada, a qui el cantant també dedicà unes boniques paraules plenes de records del seu debut al Festival.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *