Subscriu-te

Cabaret a L’Auditori

La soprano Elena Copons (foto d’arxiu)
La soprano Elena Copons (foto d’arxiu)

CICLE MÚSICA DE CAMBRA. Elena Copons, soprano. Francisco Poyato, piano. Alba Valldaura i Susana Borderia, actrius. Obres de Poulenc, Britten, Schönberg, Bolcom, Hahn, Weill, Höllander i Satie. L’AUDITORI (SALA TETE MONTOLIU). 26 DE FEBRER DE 2015.

Per Xavier Chavarria

La Sala Tete Montoliu de l’Auditori de Barcelona ha estat l’escenari d’una proposta molt estimulant, inclosa dins el cicle de música de cambra però a mig camí entre el recital i el teatre, entre la clàssica i el music hall, amb músics i actrius, tot ben amanit amb una posada en escena intimista i sensual que fins i tot en alguns moments implicava el públic assistent, assegut com en un cabaret dels anys vint, a tocar dels intèrprets. L’espectacle es titulava Cabaret, el van protagonitzar la soprano Elena Copons, el pianista Francisco Poyato i dues actrius, Alba Valldaura i Susana Bordería.

Un repertori molt ben travat, farcit de petites joies de la música vocal de principi del segle XX molt vinculades al món del cabaret i del music hall i d’autors de gran categoria com Poulenc, Britten, Schönberg, Reynaldo Hahn, Kurt Weill, Erik Satie, Frederick Holländer i William Bolcom, va confegir un menú musical delicat i molt suggeridor, d’una hora de durada sense interrupció que va passar volant. Les cançons s’anaven succeint amb el contrapunt simultani d’una escenificació de les dues actrius, Alba Valldaura i Susana Bordería, que evolucionaven per l’escenari amb un vestuari molt suggerent, interactuant i jugant amb els dos músics i amb el públic, proveïdes d’un arsenal d’objectes molt evocadors en una coreografia sensual i molt expressiva que perfumava encara més les melodies. Cada peça tenia la seva traducció gestual, enginyosa i acuradíssima, executada amb una gran sensibilitat.

Elena Copons està dotada d’una veu preciosa, vellutada, amb gruix i alhora subtil, de greus contundents i molsuts, però amb aguts generosos i brillants; és molt polida o precisa en el cant, i les seves interpretacions tenen sempre un aire senyorívol, refinat i aristocràtic que potser en aquesta ocasió hauria agraït un toc de frivolitat o de carnalitat, fins i tot vocal. No obstant això, es va moure amb comoditat i convicció en el mà a mà amb les actrius, i va brodar un repertori no gens fàcil, en què van destacar la Galathea de Schönberg, Je ne t’aime pas de Kurt Weill, L’heure exquise de Reynaldo Hahn (malgrat algun agut pianíssim lleument calat), les tres delicioses cançons de William Bolcom, i els entranyables bombons d’Erik Satie: La diva de l’imperi i el valset Je te veux, que van cloure el recital amb la soprano i les actrius ballant amb el públic. Elena Copons, però, va gaudir d’un partenaire de luxe: Francisco Poyato és un pianista colossal, un dels millors repertoristes del país, sensible, atent i molt musical: i en aquest recital, exhibint fins i tot un esperit juganer, ho va tornar a deixar clar.

Un espectacle exitós i rodó en tots els sentits, que abona aquesta línia de programació alternativa, imaginativa i de qualitat que busca L’Auditori.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *