Subscriu-te

Calonge 1918

TARDES AL PALAU. “Ricard Viladesau, 100 anys”. Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Dir.: Marcel Sabater. Obres de R. Viladesau. PETIT PALAU. 19 D’OCTUBRE DE 2018.

Genialitat, revolució, fascinació, rauxa, emotivitat, expressió, rotunditat, emoció, revulsió, delicadesa, èpica… La generosa aportació de Ricard Viladesau a la literatura per a cobla és tan polièdrica com adjectius d’admiració puguem ser capaços de trobar al diccionari. La contundència característica de la seva idea musical és un tret que en fa clarament distingibles les obres, tant si hi desenvolupa la candidesa més intangible com l’exaltació més exultant. En la seva música, Viladesau és totèmic, directe, corprenedor. I molt especialment al seu hàbitat natural, la sardana. Pel fet de signar-ne més de dues-centes, en podríem destacar que és un dels autors més prolífics de la història. És un fet rellevant, però quan en descobrim l’ingent nombre de peces que s’han convertit en estendards de la memòria, tant col·lectiva com individual, hi detectem la veritable proesa.

El seny de la seva obra creativa, sovint arrauxada, es complementa amb la rauxa de l’obra interpretativa, sempre assenyada. Que estigués vinculat durant tants anys amb formacions que enregistraven sovint en temps en què enregistrar no estava a l’abast de tothom ens permet copsar la bellesa de la seva manera d’entendre la tenora. La fortalesa del fraseig, la delicadesa de l’expressió, l’inapel·lable rigor de la tècnica. Músic total, se n’ha dit. Possiblement. Devessall de talent. Sens dubte.

El Palau de la Música ha volgut commemorar el centenari del seu naixement amb un concert que la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona va oferir al Petit Palau. La cita es feia atractiva pel contrast que, sobre el paper, ens podem imaginar entre la feréstega concepció de la música de Viladesau i la Principal de la Bisbal de la seva època, i la cristal·lina dissecció de les partitures que acostuma a aplicar la formació barcelonina. I no va defraudar.

Fugint de l’èxit fàcil que hauria suposat un programa basat en els títols més simptomàtics, la Sant Jordi va oferir un repertori en què destacava l’arqueologia del catàleg de Viladesau. D’aquesta manera va recuperar obres poc conegudes, com les primigènies Flors a la Moreneta i Selva i Empordà, salpebrat amb l’espectacularitat de sardanes concertants com Pic, repic i repicó, amb uns refinats Sergi Marquillas i Pep Moliner a la trompeta i al fiscorn, i Com un passerell, en què la tècnica de Xavier Torrent al flabiol va corprendre per la rigorosa plasticitat. La sempiterna meticulositat interpretativa de la formació barcelonina no va brillar amb la precisió del seu nivell habitual, cosa que van compensar els solistes de la fusta (Viladesau és, genèticament, canya) amb escenes sonores d’infart. Pel que fa al tible, Ivan Alcazo va demostrar un domini esplèndid de tota la tessitura de l’instrument en la magnífica escena central de La vall de Calonge, amb greus consistents i aguts vellutats, mentre que d’Enric Ortí cal destacar, entre altres moments estel·lars, la carnositat i la contenció amb què va brodar un Perdó memorable.

És impossible de destriar algun període de la història contemporània de la cobla sense la presència de Viladesau. Tant als auditoris com a les places, perquè no debades és dels compositors més interpretats cada any i autor de les sardanes més programades cada temporada. La commemoració del seu centenari era imprescindible.

Imatge destacada: Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *