Subscriu-te

‘Carmen’ versió Barrie Kosky

© Bill Cooper-ROH

CARMEN de Georges Bizet. Gaëlle Arquez. Andrea Carè. Susanna Hurrell. Alexey Markov. Orquestra i Cor de la Royal Opera House Covent Garden de Londres. Dir. musical: Jakub Krusa. Dir. d’escena: Barrie Kosky. Nova coproducció Royal Opera House i Oper Frankfurt. ROYAL OPERA HOUSE (LONDRES). 16 DE FEBRER DE 2018.

Per Marc Busquets Figuerola

S’obre el teló i apareix una dona asseguda en una grada vestida de torero: vestit fúcsia, capot i mitges grogues. Com es diu l’òpera? Sens dubte, és Carmen. Però la il·lusió s’acaba quan s’acaba l’obertura i per la megafonia del teatre una dona ens recita fragments en francès –suposem que de l’obra de Prosper Merimée– que durant tota l’òpera anirien aturant l’acció dramàtica. Quin és el propòsit d’una acció així? Barrie Kosky té tendència a utilitzar aquest recurs –ho va fer ja a La flauta màgica vista al Liceu i al Real substituint-ho per diàlegs de cinema mut–, però lluny de modernitzar l’òpera i acostar-la als públics actuals, no deixa de ser un tall dramàtic constant amb poc interès, molt menys que els diàlegs parlats. I aquí rau el debat: quan un director d’escena altera el contingut de l’òpera al seu gust, ¿s’ha de seguir dient que aquella òpera és del compositor o s’hauria d’indicar que és una versió lliure feta per un determinat director? Personalment crec que s’hauria d’utilitzar la segona opció, ja que és més respectuosa amb el públic, no enganya i el situa en una altra perspectiva en què sí que podria gaudir d’un espectacle que a priori ja sap que és diferent. D’altra banda, ¿és artísticament lícit reduir les òperes a només un seguit d’àries i cors, prescindint dels recitatius, o és un esnobisme dels nostres temps?

Kosky és un director d’escena amb algunes idees interessants, però que té una tendència massa gran a adaptar-ho tot a la seva visió, amb el sacrifici de l’obra original. Així, l’espai escènic consisteix en una grada –d’una plaça de toros?, d’un cabaret?– en el que hauria pogut ser un recurs que hauria funcionat, però el cor pujant i baixant –amb força feines– durant tota l’òpera els alts graons i amb el soroll conseqüent, que a moments feien inaudible la música, va comportar que l’empresa fracasés. Això, i el fet que des de dalt de l’escalinata la veu dels cantants sonés ben llunyana. Carmen puja i baixa l’escalinata vestida de gorila(!), de torero, estil Charleston o amb una llarga cua al final, amb referència sens dubte al món del cabaret. Tot el cor va vestit dels anys vint i les referències a Espanya hi són anecdòtiques. És una lectura vàlida, però els moviments espasmòdics del cor, els constants balls à la music hall i el moviment escènic constant només frivolitzen constantment l’argument de l’òpera.

Gaëlle Arquez i Andrea Carè. © Bill Cooper-ROH

Dels dos repariments, el de la matiné del dia 16 era el debut del segon. Gaëlle Arquez en el paper titular encarnà una Carmen interessant, amb una veu amb cos, equilibrada i amb bon fraseig que, no obstant això, decebé força a l’escena final. Amb tot, a nivell dramàtic encarnà un personatge convincent en aquesta complicada producció que ella coneix bé, ja que l’estrenà a Frankfurt la temporada passada i poseeix una evident physique du rôle. Andrea Carè com a Don José exhibí un timbre de certa bellesa però amb aguts tensos i una falta de refinament que quedà evidenciada a l’ària de la flor. Insuficient l’Escamillo d’Alexey Markov, a qui li mancà rotunditat, especialment en la seva escena de presentació. Destacable la Micaëla de Susanna Hurrell, segura en totes les seves intervencions i amb una veu ben projectada. Solvents la resta de cantants i molt destacable la tasca del cor de la Royal Opera House, que ha de ballar, arrossegar-se i escalar l’escenografia durant tota l’òpera, cosa que va fer sense que això afectés al més mínim el seu so. Jakub Krusa dirigí vitalment l’orquestra titular extraient-ne un so afrancesat, tot i haver de suportar que l’speaker de la megafonia sovint parlés per sobre de la música. Davant de representacions així i repartiments com aquest, hom no pot deixar de preguntar-se si un teatre com la Royal Opera House no podia aconseguir quelcom millor… Si no ho poden fer ells, ¿qui, doncs?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *