Subscriu-te

Celebració en la tradició

© Nadia Med

CELEBRACIÓ DELS 70 ANYS DE LA CORAL SANT JORDI. Coral Sant Jordi, L’Esquitx, L’Espurna i el Cor Jove. Dir.: Xavier Puig. Cantata de Sant Nicolau de Benjamin Britten. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 1 DE DESEMBRE DE 2017.

Per Martí Sancliment

Si Catalunya fos coral, seria difícilment dirigible, degut sobretot a les estridències causades en el si de les mateixes cordes per un excés d’egoismes i personalismes, al desacord a l’hora d’afinar les notes i, sobretot, d’escollir els programes de concert. Avui que tantes coses semblen absurdament prohibides, avui que esdevenim testimonis astorats de la repressió més burda i cruenta, de la banalització més comercial i mediocre de la nostra cultura, el cant coral, tanmateix, ens mostra l’altra cara de la realitat, un exercici i experiència cohesionadors, educatius i profundament arrelats a la tradició del nostre poble.

I em plau començar aquesta crònica parlant de tradició, ja que la Coral Sant Jordi és filla d’aquesta, de la tradició entesa com aquella suma de revolucions que ens expliquen i justifiquen on som i què fem.

El primer personatge ineludible, en el cant coral a casa nostra, s’entén, seria Anselm Clavé. La creació de La Aurora el 1845 i de la societat coral La Fraternitat el 1850 serien la primera gran revolució coral de casa nostra, el primer intent reeixit d’apropar la castigada classe obrera a la música i la cultura. D’aleshores ençà el moviment coral s’estendria per pobles i ciutats de la nostra geografia, apareixerien progressivament escoles de música, biblioteques, arxius musicals i conservatoris i es multiplicarien les publicacions de caràcter musical i l’organització de concerts. Antoni Nicolau, Lluís Millet, Amadeu Vives, Joan Gay, Francesc Pujol i Emerenciana Wehrle continuarien i farien evolucionar el llegat de Clavé, tot destacant especialment la figura de Pau Casals i la seva Associació Obrera de Concerts. Una tradició castigada sovint per la persecució i la repressió, una tradició que es vincula voluntàriament i decididament al catalanisme polític, però que alhora crea escola i agermana, des d’un punt de vista humà, ètic i cultural.

Oriol Martorell va ser fill insigne d’aquesta tradició, de la qual esdevindria més tard també un dels pares.

Enguany es celebren els setanta anys de la creació de la Coral Sant Jordi, fundada un 30 de novembre de 1947 amb el nom d’Schola Sant Jordi per Oriol Martorell i un grup de tretze joves. Des d’aleshores la Coral s’ha forjat com un dels cors de referència a Catalunya, capaç de defensar estils diversos, des del jazz a la música barroca, des d’obres simfòniques a peces tradicionals catalanes. El divendres passat, 1 de desembre, van tornar a demostrar la seva vàlua en un concert inoblidable.

Celebrant els setanta anys d’història i en homenatge al seu històric director, la Coral Sant Jordi amb totes les seves agrupacions (L’Esquitx, L’Espurna i el Cor Jove) presentava la cantata Saint Nicolas, op. 42 de Benjamin Britten, pal de paller del concert de divendres, juntament amb Tres nadales per a cor i orquestra d’Albert Guinovart, tot recordant les dates assenyalades a les quals ens apropem, a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona.

Aquell hivern del 1947 en què Oriol Martorell celebrava Santa Cecília amb un concert familiar, tot donant origen a la Coral Sant Jordi, Benjamin Britten es trobava en ple procés compositiu de la seva cantata de Sant Nicolau, op. 42. Resulta encara més commovedor que aquell primer Nadal del 1996 sense Oriol Martorell, la Coral Sant Jordi li cantés en homenatge la mateixa cantata.

Una cantata, la de Britten, que fou interpretada conjuntament amb l’Orquestra de Cambra Terrassa 48 i sota la direcció de Xavier Puig. Es tracta d’una obra de complexitat moderada per al cor, en la qual un tractament sensible i molt conscient de les dinàmiques és imprescindible per dotar la composició de la seva vocació pedagògica i expressiva. En efecte, la música de Britten sembla recollir el millor esperit de la música i la tradició angleses, per mitjà d’una composició descriptiva, aparentment senzilla però amb múltiples matisos expressius i de llenguatge, manifestats pels canvis constants de to, dels contrasts dinàmics i de la riquesa de color en la qual participa activament l’orquestra, la percussió i la diversitat de veus, i acollint també els cors infantils, el tenor –en aquesta versió David Hernández substituint l’inicialment anunciat David Alegret– i les veus solistes procedents del cor.

Ja des de la introducció de la cantata el cor va demostrar haver realitzat un treball molt precís en l’articulació i la fonètica, una de les principals condicions que imposa aquesta obra per poder facilitar la comprensió del text que explica la vida de sant Nicolau.

Destacà també la Coral Sant Jordi pel fet de ser una massa coral molt nombrosa però igualment molt compacta, amb les diverses cordes ben emmotllades entre si i de so homogeni. Si una corda voldria destacar és, especialment, la de contralts, aquella que dota de cos i riquesa harmònica el teixit musical i que sovint, per la seva mateixa condició, pateix també de ser la corda més dèbil. No, en canvi, a la Coral Sant Jordi, que pot presumir d’una corda de contralts molt segura, de timbre corpulent i madur. Fou, de fet, la corda de baixos la que inicià la cantata amb més inestabilitat, per bé que aviat es resituà i realitzà un magnífic treball a partir del moviment V, “Nicolas comes to Myra and is chosen Bishop”.

© Nadia Med

Un dels corals més atractius de la cantata és el IV, “He journeys to Palestine”, de caràcter “programàtic”, tot descrivint l’accidentat viatge de Nicolau cap a Palestina amb diversos efectes instrumentals. En aquest moviment totes les cordes presenten passatges de certa complexitat i és aquí on cal destacar el magnífic paper que executaren els cors infantils L’Esquitx i L’Espurna, amb una interpretació precisa, segura i convincent.

El Cor Jove, integrat al corpus coral de la Coral Sant Jordi, va tenir també el seu moment de protagonisme al final del VII, coral “Nicolas and the picked boys”, quan, tot cantant “See! Three boys spring back to life” per un trio solista de tres cantaires, va saber representar i acollir la dolçor d’un missatge tan punyent com el que ens explica el text d’Eric Crozier descrivint un dels miracles de sant Nicolau. El trio va demostrar el que és, de fet, una de les característiques més atractives de la Coral Sant Jordi, la bona formació vocal dels cantaires que, malgrat ser amateurs, dignifiquen el cor amb hores d’estudi i pràctica en posició de la veu, respiració i tècnica coral.

El tenor, encarregat de les parts solistes, de posar veu als recitatius i a sant Nicolau, fou David Hernández, de veu lleugera, vellutada i àgil, i que hem pogut escoltar especialment en repertoris centrats en la música antiga.

Valdria la pena destacar també el paper de l’Orquestra de Cambra Terrassa 48, una orquestra que cal tenir en compte a l’hora d’avaluar la salut actual de la música a casa nostra. Caracteritzada per practicar sempre un estudi detallat i meticulós de les obres que executa, ofereix un so fresc i natural i ens assegura un prometedor avenir si manté la solvència i solidesa que van demostrar al concert de divendres passat.

Xavier Puig va començar el concert adreçant-se al públic, convidant-nos a tots a participar de la cantata amb la interpretació conjunta del cor i el públic dels corals V i IX d’aquesta obra de Britten. Així, metafòricament i en un ambient de celebració i memòria, se’ns revelava altre cop aquest desig, el d’un poble que canta, el d’un país fet coral.

I no m’atreviria a escriure en aquests termes si no fos per la connotació o pàtina de reivindicació política que, també aquest concert, va prendre en sintonia amb la realitat dels dies que vivim. Anselm Clavé fou perseguit i deportat per les seves idees i pràctica política, Pau Casals fugí a l’exili, la Coral Sant Jordi fou represaliada pel franquisme i, encara, en ple segle XXI, les nostres institucions han estat preses i els nostres polítics empresonats o obligats a l’exili. També d’ells i de la violència perpetrada per l’Estat espanyol, se’n va fer memòria, en aquest concert que conclogué amb un cant comú del Rossinyol i, tal com havia començat, amb les veus en off de cantaires i excantaires recordant el seu pas per aquesta gran família, la Coral Sant Jordi.

De les reflexions en off que vàrem poder escoltar, una manté l’eco en aquesta crònica: “Si tots els catalans fóssim una coral, Oriol Martorell n’hauria de ser el director”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *