Subscriu-te

Clarividència

Anna Gourari. © Franck Eidel (foto d’arxiu)
Anna Gourari. © Franck Eidel (foto d’arxiu)

PALAU 100 PIANO. Anna Gourari, Obres de Chopin, Bach, Gubaidulina i Prokófiev. PALAU DE LA MÚSICA. 9 DE FEBRER DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

Anna Gourari va aturar el temps a l’inici mateix del seu recital amb l’execució del Nocturn en Si bemoll menor, op. 9 núm. 1 de Frédéric Chopin. És coneguda, gairebé tòpica, la nostàlgia que evoquen aquestes peces de sensibilitat vespertina. Hi ha qui se sacseja els prejudicis interpretatius mitjançant versions animoses, amb tempi una mica més àgils i espontanis, com en l’antològica versió de Samson François. No va ser l’opció de Gourari, que sobreabundà en la línia sensible i al mateix temps es va apartar de tota sensibleria. La seva aproximació, lentíssima però summament analítica, es va imposar amb una rotunditat incontestable. La forma de tocar l’instrument, una pulsació al punt i carregada d’intenció, va donar peu a una sonoritat plena i brillant, amb un volum ben definit, present també en les altres peces programades. Va poder trobar-se la mateixa reverberació clarivident en la difícil Sonata per a piano núm. 3, en Si menor, op. 58 de Chopin, en què els assistents van descobrir amb sorpresa –per si no havia quedat clara– la destresa de la pianista, que es mostrà vehement en els passatges requerits. La dificultat d’aquesta composició no rau només en les exigències tècniques, sinó en la mateixa interpretació. Es va comprovar de manera especialment aguda en el “Presto” final, en què les veus s’entreteixeixen en un discurs que pot tendir a amuntegar-se, en perfecte contrast amb el “Largo” anterior. Un moviment d’extatisme minimalista, conscientment dubitatiu, que recorda el passatge lent del Hammerklavier, en què el silenci juga un paper essencial, essent constitutiu de la sonoritat fins i tot quan fa acte de presència.

La segona part es va iniciar amb una altra peça onírica, quasi fins al desconcert. Almenys per a qui l’associï a la pel·lícula Solaris, d’Andrei Tarkovski. Tot aquell que l’ha vist la deu tenir gravada a foc i enllaçada a unes imatges, com s’esdevé amb l’Adagietto de Visconti o la Musica ricercata de Kubrick. Es tracta del Coral-Preludi per a orgue “Ich ruf zu Dir, Herr Jesu Christ” (BWV 639) extret de l’Orgelbüchlein, en la versió per a piano de Ferruccio Busoni. Una peça sàviament escollida –com el Nocturn de la primera part– per crear una determinada atmosfera, unes condicions de treball i audició d’agradable magnetisme. En aquest context, la Ciaccona de Sofia Gubaidulina va sonar especialment oportuna. Amb un títol barroc i reminiscències a altres peces i praxi tradicionals, explora molt creativament les possibilitats del piano. Les millors virtuts de Gourari van resplendir i van fer molt gaudible una peça que podria haver semblat massa trencadora per a bona part dels oients. Res més lluny de la realitat. El fet d’interpretar una peça contemporània després de Bach i que resulti molt gaudible no és gens obvi. Amb tot, va ser un dels moments àlgids de la vetllada. La selecció de Visions fugitives, op. 22 de Serguei Prokófiev, interpretada amb delicadesa i prestància, va ser seguida d’una sensacional versió de l’Scherzo núm. 2, en Si bemoll menor, op. 31 de Chopin. Una peça que alterna la ben premeditada improvisació del polonès amb el seu contrastat do per a la melodia. La netedat i lluminositat del piano de Gourari es van perpetuar en els bisos, exigits per un públic que agraí el compromís de la pianista, tot semblant intuir l’excepcionalitat de l’esdeveniment.