Subscriu-te

Clàssics estranys

© www.facebook.com/ibercamera/
© www.facebook.com/ibercamera/

IBERCAMERA. Obres de Mozart, Haydn i Beethoven. Orquestra Simfònica de Viena. Pablo Ferrández, violoncel. Adám Fischer, director. L’AUDITORI. 16 DE FEBRER DE 2016.

Per Jacobo Zabalo

Qüestionar la fiabilitat d’un conjunt amb la història de la Simfònica de Viena, un conjunt que ha estat dirigit per figures de la categoria de Wilhelm Furtwängler o Wolfgang Sawallisch –és a dir, músics realment excepcionals–, sembla agosarat, o fins i tot irreverent. I no obstant això, hi ha vegades que costa explicar les raons que frustren les millors expectatives. Resulta difícil de comprendre com es van poder permetre, sota la direcció de l’hongarès Adám Fischer, dues parts tan summament desiguals, cosa impròpia de conjunts d’aquest nivell. Certament, la Simfonia núm. 35, en Re major, KV 385, “Haffner” no és una de les més memorables de Wolfgang A. Mozart, però sí que posseeix moviments de gran interès, com l’exultant “Allegro con spirito” o el vertiginós “Presto” final, sense oblidar passatges molt agradables de l’“Andante”. Però la poca intensitat evidenciada des de l’inici va impedir que s’explotessin les millors virtuts de la peça. Especialment parsimoniosa es mostrà la corda, aliena als modes interpretatius de l’època, que sol·liciten brillantor i vivacitat en els atacs fins i tot si no s’empren instruments antics. Després de l’“Andante”, potser el més ajustat en tempo dels moviments, es va interpretar un “Menuetto” d’escassa gràcia, en què el joc que es pressuposa a aquest ball galant va brillar per la seva absència. Més dramàtic encara va ser el “Presto”, en absolut trepidant, gairebé arrossegant els vents a unes cordes mandroses des de l’inici (especialment els violins, per ser justos, ja que violoncels i contrabaixos van donar més de si). Menció especial per al timbal, completament extemporani en el seu sonar espès, gairebé afligit fins i tot en el lluminós “Finale”.

© www.facebook.com/ibercamera/
© www.facebook.com/ibercamera/

Una interpretació com la que oferí la Simfònica de Viena justifica la consideració d’aquella simfonia mozartiana com a peça menor, a anys llum del gloriós tríptic final. Fet relativament injust, ja que tal com s’esdevé amb la Simfonia Praga, es tracta de composicions que atresoren una energia d’allò més fecunda, si es troben els mitjans perquè aquesta es prodigui en els seus meravellosos contrastos. Encara en la primera part, hi havia programat un popular concert per a violoncel de Franz Joseph Haydn. Van disminuir els efectius orquestrals, fet que concentrà l’atenció sobre les cordes, que es van demostrar més compromeses i consistents, qui sap si conscients de la necessitat de fer costat al solista novell, Pablo Ferrández, perfectament integrat en el conjunt des de la seva situació de privilegi. El violoncel·lista va demostrar un gran domini de l’instrument, que li va permetre declamar amb detall i bellesa els racons de la partitura. Se’l va veure àmpliament preparat en l’aspecte tècnic, però quelcom tímid, qui sap si per la dimensió de l’ocasió –cosa més que justificada– o potser en veure’s ell mateix contagiat per l’excessiva prudència dels músics més experimentats. Fins i tot les cadències, de clar regust improvisat, van sonar estranyament introspectives en el seu atreviment. Potser va voler rescabalar-se amb el bis, i va ser en efecte el seu Cant dels ocells (molt més contundent i autoafirmatiu) la prova que es tracta d’un intèrpret ja fet, amb solvència i sense por a l’exposició. Una bona carta de presentació, amb tot, per les possibilitats que apunta, segurs –com estem– que l’intèrpret ha d’aixecar el vol en ocasions més favorables. La sensació que va deixar aquesta primera part –almenys a qui escriu, que no a la majoria d’espectadors, moderadament satisfets– es transmutaria en la segona. Una bona notícia, que tot i això ens obliga a fer-nos una sèrie de preguntes poc agradables a propòsit de la interpretació de Mozart i Haydn.

Ningú no negarà que Beethoven mereix un desplegament tècnic i una vehemència innecessària –perquè hi és inexistent– en els compositors del XVIII, però no és menys cert que la intensitat i el compromís amb la música no són exclusius d’un determinat període o compositor. L’anacrònic conservadorisme demostrat en la simfonia mozartiana sembla inexcusable, així com la discreta execució del Concert de Haydn, potser més ben resolt, si bé no gaire més respectuós amb els tempi (l’“Adagio” va sonar clarament lento, per no dir largo, i l’“Allegro molto” final, en canvi, segurament no va passar d’assai). Després de l’obligada pausa, Adám Fischer va tractar la Simfonia núm. 5, en Do menor, op. 67 de Ludwig van Beethoven –la que potser és la partitura més popular d’entre els clàssics– d’una manera novament estranya, amb una ferocitat postromàntica, tot deixant entreveure les costures de la complexa partitura i exagerant els contrastos rítmics i tímbrics. El seu Beethoven va sonar estrany; poc ortodox, potser, però en definitiva apassionant. Les exigències de la partitura, augmentades per la lectura de Fischer, van requerir una més alta implicació dels músics i també dels oients, per primera vegada veritablement moguts per la música. Va haver-hi estrèpit i delicadesa, tot això dispensat per una intel·ligència musical –la beethoveniana– que s’irradià fantasiosament per la sala gran de l’Auditori. Amb el seu antològic bon humor, Fischer oferí dos bisos populars, que estranyament –per primera vegada en la vetllada– van sonar de la manera més previsible.