IBERCAMERA. Ivo Pogorelich, piano. Obres de Liszt, Schumann, Stravinsky i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 21 DE MAIG DE 2015.
Per Miquel Gené
Tot just començar ja sé que em quedaré sense paraules per definir el que ara em proposo. Però entenc que per fer-ho caldria una destresa similar a la del colossal pianista que ens ha visitat aquest 21 de maig al Palau de la música. Un repàs de la carrera d’Ivo Pogorelich ens diu que és l’ex-enfant terrible de la música clàssica, model incipient en les dècades dels vuitanta i noranta de l’estrella mediàtica a què ara ens tenen acostumats figures com Lang Lang o Gustavo Dudamel. Un músic controvertit, tant fora com dins de l’escenari, amb una manera de tocar i sobretot d’interpretar diferents.
Pogorelich es presentava a l’escenari del Palau amb quatre obres de gran envergadura tècnica i psicològica. Un repertori de gran exigència, tant per al públic com per a l’intèrpret, a qui demanen un coneixement profund. El més interessant que Pogorelich ens va mostrar va ser, precisament, la seva profunditat interpretativa. Darrere de cada nota, de cada frase, de cada passatge, s’amagava una meditació intensa, una decisió conscient. I això es feia palès en cadascun dels recursos expressius que el pianista va desplegar per comunicar-nos les seves idees sobre allò que tocava i sobre la música en general. La capacitat per fer transparent el timbre de cada so, de desgranar el contingut d’una sola nota en el conjunt d’harmònics que la componen i la reverberació de l’espai que l’envolta. El domini absolut de la frase, que es permetia desintegrar i tornar a integrar com si es tractés d’un il·lusionista, amb una gran habilitat per crear un discurs unitari a partir de l’addició de línies melòdiques. El control del toc, que sabé portar allà on volgué: a la profunditat ampla dels greus, també brillants; als mitjans vellutats, ben resguardats pel pedal esquerre; als aguts més tendres i transparents i també als més agressius. Una gran paleta de colors amb la qual Pogorelich no es cansava d’obrir mons sonors per allà on corrien els seus dits.
Més enllà de la llibertat mètrica, dels excessos d’agressivitat en els atacs o de la sobreactuació en l’accentuació –allò que més ens podia impactar a primera vista–, Pogorelich va demostrar que la música, a les seves mans, està absolutament oberta a una reinterpretació no només superficial, sinó des de les seves mateixes arrels, i que la lectura d’obres de més d’un segle d’antiguitat pot ser una experiència nova i excitant.
Algunes mostres. En l’Après une lecture du Dante de Franz Liszt, una obra d’estructura complexa, Pogorelich explotà al màxim aquesta idea fragmentària, i la va fer evident tant en la construcció de la forma externa com en l’estructuració interna dels seus elements. En la Fantasia en Do major, op. 17 de Robert Schumann, dibuixà dos finals superbs: el primer amb cada nota i cada atac, concebuts de manera aïllada de la resta, però integrats meravellosament en un so transparent i ple de llum. El segon unint diferents veus en un fraseig comú, impossible, el qual va fer el conjunt realment més valuós que la suma de les seves parts. Els Tres moviments de Petruixka, op. 60 d’Igor Stravinsky, van ser llegits des de l’absoluta llibertat mètrica, amb un so dens i compacte dins del qual es podien resseguir tots els seus elements. I en les Variacions sobre un tema de Paganini, op. 35 de Johannes Brahms, el tema ja era una variació del que podria ser i Pogorelich va decidir il·luminar aquells plans que sovint romanen ocults.
