Subscriu-te

Concert català de música espanyola amb estrena inclosa

TEMPORADA OBC. Juan Manuel Cañizares, guitarra. Gemma Coma-Alabert, mezzosoprano. Dir.: Kazushi Ono. Obres de Granados, Juan Manuel Cañizares i Falla. L’AUDITORI. 30 DE NOVEMBRE DE 2018.

Enric Granados com a teloner de luxe, Juan Manuel Cañizares com a solista i compositor d’un nou concert encarregat per l’OBC i Manuel de Falla com a proveïdor de la peça forta de la sessió van ser els protagonistes del darrer concert de la temporada de l’OBC.

Vam començar amb Dante, op. 21 d’Enric Granados, un poema simfònic estrenat el 1908 i inspirat en la Divina comèdia, que en el seu projecte inicial havia de tenir quatre moviments, dels quals el compositor lleidatà només completa dos, els titulats “Dante e Virgilio” i “Paolo e Francesca” –el segon inclou una extensa part cantada. Molt ben resolt instrumentalment, Dante, tanmateix, es fa feixuc, especialment en el primer moviment, perquè, tractant-se d’un poema simfònic, no té prou caràcter o una direcció o intenció narrativa clara que orientin l’audició. Gemma Coma-Alabert va resoldre molt bé la seva part.

Gemma Coma-Alabert. © May Zircus

El va seguir l’estrena absoluta del Concierto mediterráneo del compositor i guitarrista de Sabadell Juan Manuel Cañizares. L’obra, un concert per a guitarra, a la memòria de Joaquín Rodrigo, és resultat d’un encàrrec de l’OBC. Concierto mediterráneo pren com a referent el cèlebre Concierto de Aranjuez, estrenat al Palau de la Música el 1940, la peça de música espanyola més divulgada internacionalment. Rigorosament tonal, amb uns girs modals que remeten ocasionalment al flamenc, el Concierto mediterráneo estructuralment és clònic en relació amb el Concierto de Aranjuez i també ho és pel que fa al model de diàleg entre solista i orquestra i, tot i que fa de mal dir, probablement espiritualment també és clònic.

Amable, lleuger, d’accés facilíssim, amb una vistosa cadència per al solista en el segon moviment, el Concierto mediterráneo no té, ni de bon tros, el poderós “ganxo” melòdic que sí té el Concierto de Aranjuez. La peça va ser magistralment interpretada pel propi autor amb una guitarra “model Cañizares”, una mena d’híbrid entre guitarra flamenca i guitarra clàssica, construïda especialment per a ell pel lutier Vicente Carrillo.

© May Zircus

A l’intermedi del concert, Juan Manuel Cañizares i Vicente Carrillo van fer lliurament de l’instrument amb què acabava de ser estrenat el Concierto mediterráneo a Jaume Ayats, director del Museu de la Música de Barcelona, per tal que enriqueixi la llarga i cèlebre col·lecció de guitarres del museu, reconeguda internacionalment com una de les millors.

A la segona part, Falla, El sombrero de tres picos. La direcció de Kazushi Ono va ser bona, intensa, àcida, amb tremp, amb arestes, subratllant la modernitat d’aquesta peça que està a punt de ser centenària. Gemma Coma-Alabert va tornar a brillar en la part cantada i l’orquestra va respondre magníficament als requeriments de la direcció.

Una darrera reflexió de la qual cadascú farà el cas que vulgui: de tot el que va sonar en aquest concert, el que va sonar més modern, original, fresc, nou, viu, jove i, en definitiva, interessant, va ser El sombrero de tres picos, una obra que mostra una gran saviesa en l’orquestració, però també un agosarament tímbric enorme. A El sombrero de tres picos, s’hi percep la influència de la música francesa exercida a través de Ravel i Debussy, però també la paleta tímbrica i rítmica que acabava d’inaugurar Stravinsky amb La consagració de la primavera, estrenada el 1913, només sis anys abans que El sombrero de tres picos.

Imatge destacada: © May Zircus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *