Subscriu-te

Concert d’autor

Lluís Vilamajó (foto d’arxiu)

CICLE COR DE CAMBRA. “Cants espirituals”. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Marc Díaz, orgue positiu. Montserrat Colomé, violoncel. Dir.: Lluís Vilamajó. Obres de Heinrich Isaac, Johann Hermann Schein, Heinrich Schütz, Felix Mendelssohn, Bernat Vivancos, Anton Bruckner, Johannes Brahms, Josef Rheinberger. PALAU DE LA MÚSICA (PETIT PALAU). 12 DE NOVEMBRE DE 2017.

Per Jaume Comellas

D’antuvi he d’aclarir el significat, en principi ambigu, del títol. Tots els concerts tenen un autor, o una autoria col·lectiva en el sentit que algú, o alguns, han concebut el que s’hi programa d’acord amb determinats criteris. Cap programa, molt òbviament, és fruit d’un atzar. El fet de remarcar-ho és perquè en aquest cas el fet queda molt insistidament explícit i es focalitza en la figura de qui el va dirigir, Lluís Vilamajó, com ho va posar en evidència l’enfilall d’entusiastes comentaris amb els quals primer va precedir el concert i després va estroncar-lo en determinats moments, tot fent compartir un entusiasme literalment contagiós. Vilamajó, amb un historial d’una densa carrega de categoria musical, va fer molt més que dirigir magistralment el Cor de Cambra del Palau; trencant les formalitats tòpiques del recital, va immergir el públic dins un magma vivencial gratificant.

A través d’un recorregut de sis segles de concepcions de la música religiosa, d’un trajecte en el qual, eixint del segle XV i arribant al XXI, curiosament va prescindir de Bach, encara que el seu alè planava en bona mesura en l’extraordinari Mein Gott, warum hast du mir verlassen de Felix Mendelssohn, vuit minuts d’inexpressable grandesa. El renaixentista Isaac i els coetanis del gran mestre Schein i Schütz ens havien preparat el camí en quatre motets d’una intensa introspecció mística.

A continuació un salt radical, amb una obra del nostre Bernat Vivancos –Aeternum–, onze minuts bastits damunt només dos versets de la Missa defunctorum, d’una rara capacitat de trasbalsament. Després de rebre el que en llenguatge modern se’n diuen inputs místics propis de temps reculats, l’obra de Vivancos, de passada d’una gran dificultat per als intèrprets, ens menava a una nova concepció del misticisme religiós, renovada, allunyada d’aquella, tanmateix amb les constants de fons pròpies del mateix concepte.

Dos motets de Bruckner, amb l’extraordinari i bellíssim Locus iste –repetit com a bis– van deixar pas a l’obra cimera del concert: Warum ist das Licht gegeben dem Müselingen?, presidida per la pregunta cabdal, “Per què?”, que aquí resulta més oberta a un enllà feliç que no angoixant. El recorregut el va cloure una obra de Rheinberger, Abenlied, una mena de comiat càlid. En definitiva, un trajecte molt ben ideat que ens va permetre gaudir de música gran, d’un discurs intel·ligent i, importantíssim, d’una interpretació d’un elevadíssim nivell. No podria afirmar que el Cor de Cambra del Palau de la Música es troba en el millor moment de la seva història, però crec que el risc de tal afirmació és mínim. Deixant de banda els aspectes tècnics, la superació dels quals es dona per descomptat, com a fet artístic cal entrar a l’àmbit de la transcendència, del més enllà inefable que és el que defineix l’àmbit de la creació; i a aquest més enllà ens va menar el conjunt sota una direcció austera, gens invasiva gestualment, i definitivament mestrívola de Lluís Vilamajó.

1 comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *