PALAU 100. Royal Concertgebouw Orchestra d’Amsterdam. Jean-Yves Thibaudet, piano. Dir.: Semyon Bychkov. Obres de Beethoven i R. Strauss. PALAU DE LA MÚSICA. 31 DE GENER DE 2016.
Per Xavier Chavarria
Diumenge al vespre un “exèrcit musical de generals” va captivar i va deixar bocabadat el públic que omplia de gom a gom el Palau de la Música Catalana en un dels concerts de la temporada Palau 100 que prometia grans delícies. Bocabadat i també sense paraules, perquè va ser molt eloqüent i significatiu el llarg silenci, espès i ardent, que es va produir just després de l’últim acord del poema simfònic Ein Heldenleben (Una vida d’heroi) de Richard Strauss, l’obra que posava punt final al concert; un silenci tremolós i amb nus al coll, d’emoció continguda, d’aquells que s’escolten (perquè el silenci també s’escolta!) molt de tant en tant en acabar un concert a casa nostra, i que parla molt del nostre públic (per fi madur!) i de com va viure aquesta monumental exhibició de poder musical i bellesa sonora. El prodigi el va provocar l’Orquestra del Royal Concertgebouw d’Amsterdam, que va demostrar amb escreix per què està considerada una de les millors orquestres del món, i amb Semyon Bychkov dirigint-los, un convidat de luxe que, amb saviesa i discreció, la va fer sonar a cor què vols.
No obstant això, el concert no va ser del tot rodó per les inexplicables anomalies, puntuals, venials però evidents, en la interpretació del pianista francès Jean-Yves Thibaudet, solista en el Concert per a piano i orquestra núm. 5, l’Emperador de Beethoven, que va sonar a la primera part. Thibaudet té un enorme bagatge i un prestigi merescut, i tot i que Beethoven no és el seu fort, sorprèn la mediocritat que va mostrar en determinats passatges d’una obra molt exigent, certament, però que és un cavall de batalla i un vehicle de lluïment per a qualsevol pianista de nivell: les tres primeres intervencions, cadenze breus però solemnes i de gran llibertat expressiva i agògica, ja van sonar tenses, apressades i brusques. L’alè triomfal i l’esperit d’heroica dignitat que amara tota aquesta obra han de quedar marcats indefectiblement en aquests primers compassos, a mode de declaració de principis (i com un cop de puny a la taula) del que vindrà a continuació, però Thibaudet semblava incòmode i descol·locat. L’“Adagio”, un dels episodis més tendres escrits per Beethoven, ens va recordar la noblesa vellutada i cristal·lina a la qual Thibaudet ens té acostumats especialment en repertori francès (pocs toquen Ravel o Debussy com ho fa ell), però el concert ja havia quedat tocat: va continuar coixejant amb algunes intervencions aspres i cantelludes, i va ser al “Rondó” final que les derrapades es van fer més evidents, i on fins i tot van “desaparèixer” notes en els remolins d’escales que introdueixen algunes estrofes (i no només en una ocasió). La consistència i bona “navegació” que va mostrar l’orquestra van suavitzar l’onatge i van acabar propiciant una versió global convincent i satisfactòria per a bona part del públic, que va aplaudir Thibaudet però que no va ser capaç d’arrencar-li cap propina: sens dubte ell devia ser molt conscient del que havia passat. I encara una dada més, molt significativa i a mode de descàrrec per al pianista francès: vint-i-quatre hores després, aquest concert s’havia de repetir a l’Auditorio Nacional de Madrid, i Thibaudet va cancel·lar-lo, a causa, segons la crònica, d’una “greu indisposició” (i el substitut, Javier Perianes, es va endur l’ovació més gran de la nit!).
La segona part del concert, però, ens va tornar a posar en òrbita gràcies a la versió magistral que l’orquestra holandesa ens va oferir d’Ein Heldenleben (Una vida d’heroi), l’opus 40 de Richard Strauss, el seu poema simfònic més extens i ambiciós de tots, amb uns efectius instrumentals colossals, un desplegament formal i temàtic excepcional, passatges d’enorme intensitat i de gran potència, i un inequívoc rerefons autobiogràfic. Una obra composta el 1898 i que, curiosament, Strauss va dedicar a aquesta mateixa orquestra holandesa i al seu director Willem Mengelberg, que en va ser el titular més de cinquanta anys. Strauss tenia 34 anys i la seva música ja era l’expressió del poder i de la força expansionista de l’Alemanya d’aquells anys, el símbol de l’optimisme, la força i l’orgull que es vivia a la seva pàtria. Poquíssimes orquestres són capaces de traduir la plenitud descomunal d’aquesta obra, els primers compassos de la qual són un autèntic tour de force per al director i per a tots i cadascun dels músics, que han d’actuar com a veritables solistes. Però l’Orquestra del Concertgebouw va deixar clares les seves credencials amb un desplegament sonor formidable, tímbricament acurat, de gran precisió, equilibrat i amb uns solistes excepcionals, el més destacat dels quals va ser el violí concertino, Vesko Eschkenazy, que va brodar el complexíssim solo que domina tot el tercer moviment, el que retrata la companya de l’heroi, i que és la representació musical (confessada pel mateix Strauss) de la seva esposa Pauline, una pàgina de gran lirisme que passa per diversos estats psicològics. Semyon Bychkov, interí i convidat de luxe, va ser capaç, amb una direcció discreta i poc intervencionista, de canalitzar i magnificar tota la musculatura d’aquesta orquestra prodigiosa, i alhora fer-la transparent i diàfana, en un vol plàcid i voluptuós que no va decaure en cap passatge de l’obra. Tota una redempció, en una segona part inoblidable.
