Subscriu-te

Consolidacions inesperades

© www.facebook.com/LIFEVictoria/
© www.facebook.com/LIFEVictoria/

LIFE VICTORIA. Rocío Támez, mezzosoprano. Francisco Poyato, piano. Mercedes Gancedo, soprano. Beatriz González Miralles, piano. Obres de Montsalvatge, Heggie, Moreno, Fauré, Schubert, Schumann, Wolf, Txaikovski, Guastavino i Ginastera. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU. PAVELLÓ DE SANT RAFAEL. 21 DE DESEMBRE DE 2016.

Per Mercedes Conde Pons

El Festival LIFE Victoria va cloure ahir la quarta edició amb un concert tan inesperat com afortunat, que va aconseguir omplir el Pavelló de Sant Rafael del Recinte Modernista de Sant Pau d’oients expectants per la novetat. El mateix matí del concert el Festival anunciava la cancel·lació de la soprano Maria Katzarava, que havia d’oferir un recital compartit amb la també mexicana Rocío Támez, en el que era el seu debut a Espanya. Katzarava patia un procés de faringitis que li impedia cantar. Al mateix moment en què s’anunciava que l’actuació de la soprano mexicana es posposava, es donava a conèixer que la responsable de substituir-la seria la soprano argentina Mercedes Gancedo, que justament el vespre anterior havia debutat al LIFE Victoria com a New Generation. Difícilment es podrà superar la velocitat amb què un jove talent hagi passat de ser considerat New Generation a formar part de la programació professional del Festival… Però, per ser honestos, Mercedes Gancedo i la seva acompanyant al piano, Beatriz González Miralles, van demostrar amb escreix merèixer aquesta oportunitat, i cal felicitar l’encert dels responsables del LIFE Victoria per propiciar-ne el feliç esdeveniment.

Seguint l’ordre del concert, la primera a actuar va ser la mezzosoprano natural de Monterrey Rocío Támez, acompanyada al piano per l’excel·lent pianista Francisco Poyato. Támez posseeix una veritable veu de mezzosoprano, de foscor insòlita, que gairebé fa pensar en el timbre d’una veritable contralt. Tot i això, el seu registre és ampli i generós, amb una rodonesa amorosida en el registre agut. Aquestes virtuts es van poder copsar des de bon principi, amb una lectura de les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge de gran particularitat. Molt bona dicció en conjunt, un punt sorneguer molt adient en “Cuba dentro de un piano”, delicadesa absoluta en “Canción de cuna para dormir a un negrito”, brutalitat en “Chévere” i un encomanadís son cubano en “Canto negro” van servir per trencar el gel només començar el concert. A continuació, quatre cançons que formen el cicle Paper wings, amb text de Federica von Stade i música de Jake Heggie. Melodies alegres i amables, amb un punt surrealista, que en la música de Heggie permeten l’absolut lluïment del registre de mezzosoprano. Per acabar la seva intervenció, Támez va oferir tres cançons sobre textos de Federico García Lorca amb música de Salvador Moreno, compositor mexicà que era epicentre del recital original, al qual se li retia homenatge en el centenari del seu naixement, gràcies a la col·laboració del Consolat Mexicà a Barcelona. La música de Moreno accentua la potència dels versos i adjectius modelats per García Lorca, com s’evidencià enormement en “Alba”, en què l’evocació de les campanes de Còrdova i Granada té un contrapunt dolorós, gairebé preconitzador.

La soprano argentina Mercedes Gancedo es presentava novament a l’escenari del Pavelló de Sant Rafael escassament 24 hores després d’haver-ho fet com a New Generation. Malgrat aquest apel·latiu, la naturalitat i seguretat amb què va sortir a escena l’allunya molt de respondre al clixé de “jove talent”. I tanmateix només té 25 anys… Gancedo posseeix una veu preciosa, de timbre vellutat i molt ben conduït, molt homogeni i amb una projecció adequada sense ser atordidora. Una estranya maduresa vocal i, sobretot, musical, dins d’un cos menut i un somriure generós. Amb gran professionalitat, tant ella com la seva acompanyant al piano, aquest cop era Beatriz González Miralles, van oferir un programa totalment diferent del de la nit prèvia. Un programa variat, que en les pàgines de Schubert, Schumann i Wolf ens dirigien cap al desamor per mitjà d’una capacitat expressiva encantadora que Gancedo modula amb exquisidesa. Le secret de Gabriel Fauré, amb què va començar el recital, va ser una declaració d’intencions que va deixar tothom clavat a la cadira. Tan gran va ser la seva capacitat d’impressionar mitjançant la senzillesa en l’expressió i una intimitat entesa des de l’absència de desig d’impressionar. I és així, precisament, com va aconseguir l’efecte contrari. Verschwiegene Liebe (Amor secret) d’Hugo Wolf va ser una absoluta delícia, com també ho va ser “Ningú més que el meu cor solitari” de P. I. Txaikovski, sempre en diàleg amb el delicat però intens pianisme de Beatriz González Miralles, amb qui es feia evident una comunió profunda. En la part final de la seva actuació, Gancedo va regalar al públic tres cançons d’Alberto Ginastera i Encantamiento de Guastavino. Una delícia; poc més s’hi pot afegir. Després d’aquesta actuació, Mercedes Gancedo ja és una realitat, preparada per assolir fites dignes del seu talent indiscutible. Enhorabona!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *