Subscriu-te

“Contar” o “cantar”, aquesta és la qüestió

© Antoni Bofill

PALAU GRANS VEUS. Mark Padmore, tenor. Julius Drake, piano. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Dir.: Simon Halsey. PALAU DE LA MÚSICA. 14 DE MARÇ DE 2018.

Per Mercedes Conde Pons

Rebre a Barcelona la visita d’un especialista en l’expressió poètica del Romanticisme com el tenor britànic Mark Padmore, és tot un honor. Que a més ofereixi el seu punt de vista interpretatiu al Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, en una mena d’assaig masterclass prèviament al concert que oferirien plegats a la Sala de Concerts el dimecres 14 de març, era motiu sobrer per fer atractiu el concert.

Així ho va demostrar l’entrada de la sessió, que mostrava un aspecte atractiu tot i coincidir amb el Barça-Chelsea de la Champions League i un també competitiu Ariodante de Händel al Gran Teatre del Liceu, ja que suposava el debut de William Christie al teatre d’òpera de Barcelona (malgrat servir de sala de concerts per a una única sessió en versió de concert).

El concert es dividia en dues parts ben diferenciades, la primera amb lieder de Franz Schubert, en què s’alternaven el cantant britànic, acompanyat pel pianista també britànic Julius Drake, amb el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana dirigit pel seu titular Simon Halsey, en cançons per a veu solista amb d’altres per a cor, i trobant-se només al final de la primera part, en Nachtelle, D. 892 per a tenor i cor d’homes. La segona part se centrava en lieder de Benjamin Britten, també gran coneixedor i intèrpret dels lieder de Schubert, i destacat compositor de cançons sobre poemes en anglès, més característicament populars, tant en les melodies emprades com en el to general dels poemes, alguns fins i tot sarcàstics.

També la interpretació va tenir al llarg del concert dues parts ben diferenciades. A la primera, Mark Padmore va oferir una lliçó de declamació poètica en el cant. Des de la nostàlgia del caminant a Der Wanderer an den Mond fins a l’optimista Bei dir allein, passant per Des Fischerliebesglück, el tenor va demostrar com sap treure profit de les incomoditats amb què tot sovint la seva veu el doblega. El tenor va acusar, més que mai en el seu pas pel Palau, una duresa inusual en el pas de la veu al registre agut i va demostrar fins i tot certes tibantors d’afinació, que va aconseguir superar amb el seu coneixement de la tècnica vocal. La inestabilitat, afortunadament, desapareixia en retornar al registre central, i deixant pas a aquell contador d’històries que és, d’ànima, el tenor britànic. En ell, els moments d’incertesa venen compensats per la inimitable capacitat d’explicar les històries amb l’expressió de la seva veu, però també de la seva mirada i la seva actitud corporal, paradoxalment discreta i, òbviament, gràcies a la complicitat amb un mestre de l’acompanyament en el repertori més íntim com és Julius Drake.

© Antoni Bofill

El Cor de Cambra del Palau es va fusionar amb l’excel·lència narrativa del tenor i va oferir molt bones interpretacions de les menys conegudes cançons per a cor de Schubert: An die Sonne, Gott in der Natur per a cor femení, i Nachtelle per a cor d’homes i tenor, sota l’atenta direcció de Simon Halsey. Només a Gott in der Natur es va poder apreciar la tensió en la corda de sopranos, amb un exigent Do final que va exposar les veus a perdre l’empastament.

Si ja a la primera part la secció masculina del Cor de Cambra del Palau va posar de manifest les seves virtuts, a la segona part The ballad of Little Musgrave and Lady Barnard fou el moment més brillant de tot el concert, tot demostrant en aquesta cançó popular haver integrat a la perfecció la capacitat explicativa de la història, com si es tractés d’un conte. Al seu torn, Mark Padmore es mostrà més relaxat i segur en el repertori de Benjamin Britten, des de la deliciosa I wonder as I wander, passant per la irònica Tom Bowling, i acabant amb els deliciosos Winter words. La secció femenina del Cor de Cambra va cantar Three two part songs amb més comoditat que en la primera part del concert. Com a colofó, la tradicional Down from the Sally Gardens, arranjada per Britten, va cloure un recital irregular però que va deixar un magnífic gust de boca gràcies al talent d’un magnífic “contador d’històries”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *