Subscriu-te

Crítica

Contratenor i contra el tenor

Xavier Sabata. © Toni Ferrer
Xavier Sabata. © Toni Ferrer

FESTIVAL CASTELL DE PERALADA.

FURIOSO. Concert Xavier Sabata, contratenor. Vespres d’Arnadí. Dir.: Dani Espasa. Obres de Vivaldi i Händel. ESGLÉSIA DEL CARME. 25 DE JULIOL DE 2014.

ANDREA CHÉNIER d’Umberto Giordano. Llibret de Luigi Illica. Marcelo Álvarez. Carlos Álvarez. Csilla Boross. Mireia Pintó. Nuria Lorenzo. Valeriano Lanchas. José Manuel Díaz. Àlex Sanmartí. Francisco Vas. Vicenç Esteve Madrid. Marc Pujol. Antoni Duran. Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Marco Armiliato. Dir. escènic: Alfonso Romero. Nova coproducció: Festival Castell de Peralada-ABAO-OLBE. AUDITORI JARDINS DEL CASTELL. 26 DE JULIOL DE 2014.

Per Jaume Comellas

Llargs, entusiastes i convençuts aplaudiments va rebre Xavier Sabata en el seu recital del dissabte 25 de juliol a l’església del Carme. I llargs i entusiastes aplaudiments va rebre el tenor argentí Marcelo Álvarez en la seva actuació a l’Auditori del mateix castell de Peralada, a la fi de la versió d’Andrea Chénier.

Aquest podria ser, i de fet és, el resum sintètic i molt precís d’una crònica que aplegui aquests dos esdeveniments de característiques tan dissemblants. Tanmateix, la imatge que es podria deduir de l’atribució de la mateixa resposta –llargs i entusiastes aplaudiments– traeix la idoneïtat, o l’exactitud, d’allò que van ser en realitat.

La diferència no rau en la pròpia dels gèneres: per una banda, un recital d’un solista, d’un tipus de veu poc prodigada en solitari, servint una estètica lírica secundària en el gran concertisme de mercat i amb l’acompanyament d’un grup instrumental reduït i de sonoritat austera, inserit tot en un marc íntim. Per l’altra, l’espectacle exultant d’una gran òpera, servit amb uns equipaments escènics i artístics grandiloqüents en un marc així mateix grandiós.

Alhora, no caurem en el perill de situar les diferències en una certa propensió bastida sobre puritanismes primmirats i a vegades dogmàtics que tenen tendència a sobrevalorar unes estètiques –normalment, les més reculades–, sobre les altres. En tot cas, sense que aquest risc no ens impedeixi deixar constància que entre Händel i Vivaldi, compositors que va oferir Sabata, i Umberto Giordano servit per Marcelo Álvarez no hi hagi distàncies de pes i contingut musical evidents.

No es tracta tampoc, per tant, d’aquest nivell de consideració, sinó, de manera definitiva, de la vivencialitat que es correspon als “llargs i entusiastes” aplaudiments; de la tipologia explícita d’aquests. I en aquest sentit és prou clar que darrere dels llargs, etcètera aplaudiments a Sabata, els espectadors acusaven un nivell d’assumpció i de pòsit molt més consistent i interioritzat que no el que va convocar una proposta tan convencional com és una òpera de gran repertori com Andrea Chénier. Hi ha, per tant, una dimensió íntima i subjectiva –pla individual i pla col·lectiu– que és el que estem intentant exposar. I que té en el concepte “autenticitat” l’expressió definitiva. I així va esdevenir en aquest cas. Gaudi intens i penetrant i exaltació entusiasta ponderen dos pols ben explícits; dues tipologies d’assumpció de les propostes respectives amb què Xavier Sabata en poc temps ha assolit un prestigi rellevant entre el seu peculiar gremi. Un gremi, una corda, per tant, que darrerament ha abandonat el seu paper secundari, o en bona mesura “a part” del sistema musical, i no diem ja de l’star system de la lírica, i que està assolint una acceptació creixent en el gran mercat internacional. Figures com el nostre cantant, i d’altres, amb la seva categoria, ben probablement hi tenen una bona part de “culpa”. No debades la seva presència va convocar una nodrida assistència de públic; d’un públic expectant d’esdeveniment.

Partint d’una tècnica acurada i d’una musicalitat exquisida, un tret que el diferencia dels seus col·legues és la capacitat que té de viure allò que interpreta. Sabata no es limita a cantar molt bé, sinó que cerca expressar intensament el contingut d’allò que canta. Potser afavorit pels seus estudis acadèmics d’actor de teatre –el recordem en una representació al Teatre Lliure amb ni més ni menys que Ariadna Gil–, cuida en gran manera el factor expressivitat i això es tradueix en unes versions que sense trair la puresa del cant tenen una gran capacitat de comunicació. I això sense caure mai ni en l’histrionisme, ni en concessions exhibicionistes en la línia de cant.

Sabata va bastir un programa coherent, damunt la figura literària d’Orlando, que li va permetre mostrar una gran diversitat de registres i tensions expressives, damunt les quals va poder exhibir el cabal dels seus recursos. Va estar acompanyat eficientment pel conjunt Vespres d’Arnadí, dirigit per Dani Espasa, una formació que tant com a acompanyant com en les intervencions orquestrals va deixar un esplèndid regust.

Marcelo Álvarez. © Shooting Serveis Fotogràfics
Marcelo Álvarez. © Shooting Serveis Fotogràfics

Andrea Chénier és una òpera conceptuada com a verista entre altres raons perquè la seva creació i estrena (1896) s’escau en el moment més viu d’aquest corrent. Recordem La Bohème (1896), Tosca (1900), Madama Butterfly (1904), Cavalleria rusticana (1900), Pagliacci (1892). I és una òpera pel seu context, perquè es basa en fets reals i perquè d’antuvi situa imatges versemblants. I sense haver de fer córrer gaire la imaginació, en la primera escena es mostra un àmbit tancat exultant de benestar amb el contrapès d’una altra realitat –el món dels desfavorits socials– colpidora. I la representació es desenvolupava en un marc així mateix tancat i manifest de benestar, en un context genèric cada dia més contrastat.

Però sobre la base d’aquest plantejament –verista–, l’obra acaba despenjant-se pel costat romàntic. Luigi Illica presenta un llibret interessant en el qual mostra, amb els grans trets que pot permetre un gruix operístic, una imatge suggeridora del que és, o pot acabar esdevenint, un procés revolucionari. I en aquest cas, el model de la Revolució Francesa que es mostra resulta fàcilment identificable amb d’altres. Tot, per tant, molt ver, molt plausible, molt convincent. I és per això que el personatge que encarna de manera més intensa aquest context, Carlo Gérard, resulta el més ben construït i creïble. Tanmateix, la inclusió motriu de la trama amorosa, amb el seu protagonisme central, mena el discurs cap a un tot convencional, decididament romàntic damunt l’argument, que l’amor justifica la immolació com a zenit de la història. Un final fàcilment signable per, posem el cas, Walter Scott.

Des de la perspectiva d’una òpera convencional, Andrea Chénier compleix bé amb tots els cànons exigibles. Musicalment és intensa, amb una estructura dramàtica ben desenvolupada amb el rerefons d’una fidelitat estilística a l’època molt exacta.

La proposta dramatúrgica que hom va oferir era netament conservadora, pròpia de festival que no de temporada estable de teatre líric mínimament innovador. Cada cosa a cada lloc, i si se’m permet la metàfora –no exempta d’una certa exageració– podria haver-se presentat el dia de la seva estrena a La Scala. Res imprevisible, i amb prou feines alguns detalls mínims de creativitat. Que, probablement, és del que es tractava. I aquest context es va traslladar a la parcel·la interpretativa, ben assegurada per un estol de cantants de recursos segurs i afermats dintre d’un elevat nivell d’exigència.

Carlos Álvarez. © Shooting Serveis Fotogràfics
Carlos Álvarez. © Shooting Serveis Fotogràfics

El duel entre “Álvarez” es va decantar pel costat de Carlos, que va aprofitar bé la riquesa del seu personatge per oferir-nos-en una versió d’una extraordinària entitat. Per damunt de tot va ser qui va saber transcendir més la condició de cantant en la d’artista. Per a nosaltres ha constituït el retrobament amb la seva millor imatge després d’un llarg període de trajectòria problemàtica.

Marcelo Álvarez és el tenor segur de veu plena i recursos solventíssims, que canta amb naturalitat, sense fissures i superant amb suficiència tots els esculls. Però tanmateix no acaba de ser un autèntic artista en el sentit d’aportar segell personal, quelcom de geni, d’aquest plus especial propi dels privilegiats. Eficàcia, seguretat, noblesa, lliurament, queden com a epítets definitoris per damunt d’altres. Csilla Boross és una molt bona cantant, una cantant excel·lent fins i tot, però no una cantant excepcional. També aquí atributs com eficàcia, seguretat, lliurament, etcètera, s’escauen per damunt d’altres consideracions. Esmentem encara la destacada aportació de l’equip de comprimaris, amb actuacions destacades de Mireia Pintó, Nuria Lorenzo, Valeriano Lanchas, Àlex Sanmartí i Francisco Vas. En aquesta obra juguen un paper rellevant i van oferir una resposta a l’alçària de les circumstàncies.

Marco Armiliato és un savi de l’òpera italiana, i amb això està dit tot. Amb ell hi ha certesa de domini, de conducció segura i de capacitat d’apurar al límit els recursos que té al seu abast, com en aquest cas l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i el seu cor en la darrera tasca del seu fins ara titular José Luis Basso.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *