Subscriu-te

Conversaciones con Raimon

Autor: Eduardo Galeano

168 pàg. Editorial Gedisa, 2017

L’oportunitat del comiat de Raimon de la seva carrera artística ha ofert l’oportunitat, valgui la redundància, de reeditar aquest llibre just trenta anys més tard de la seva primera edició l’any 1977. I oportunitat per oportunitat, el primer que caldria és preguntar-se si és oportú reviscolar un document tan reculat, amb l’autor traspassat fa dos anys.

Pregunta cabdal, és clar, que d’antuvi té una resposta oberta. El llibre és format per un recull de quatre entrevistes –de fet, tres, perquè la primera té caràcter de breu introducció– realitzades l’any que va de finals del 1976 a setembre del 1977. Un any de notable transcendència a la vida política espanyola, immersa en aquell període de valoració ambivalent però indiscutiblement important que va ser la Transició, amb fites entre d’altres com les primeres eleccions democràtiques del postfranquisme –juny del 1977. Raimon comptava exactament trenta-sis anys d’edat i la seva trajectòria estava consolidada i altrament dependent del context repressor de l’anterior règim, que encara es projectava en la seva carrera –censura prèvia, suspensió discrecional de recitals, boicot dels mitjans de comunicació institucionals…; alhora s’obria un futur esperançat però incert.

Artísticament eren anys de maduresa: Espriu, Ausiàs March, Anselm Turmeda, Jordi de Sant Jordi havien enriquit el seu propi opus creatiu i la projecció que se li negava aquí se li oferia fora: França, els Estats Units, el Japó…

Eduardo Galeano, que va ser un intel·lectual uruguaià progressista i potent, es mostra molt identificat amb el substrat ideològic de Raimon i des d’aquí el llibre ofereix un diàleg de gran riquesa, tant en aspectes polítics com intel·lectuals de fons, amb la llengua com un dels temes més recorreguts i amb una atenció així mateix determinant als criteris estètics que presideixen l’obra del cantautor valencià. Raimon hi exposa el seu, els seus idearis –estètic, polític, lingüístic i social–, amb una gran energia i convicció. Són criteris plenament consolidats, sense que el pas de la història, aquests trenta anys, acusin el més mínim desgast, la més mínima desviació. El Raimon del 1977 és en aquest sentit el mateix Raimon del 2017. I les circumstàncies especials d’aquell moment no condicionen el seu discurs de fons, ni la validesa ni la perennitat. I aquesta confirmació constitueix un dels components més interessants i més justificadors del llibre, i que, en definitiva, en fa més oportuna la reedició.

Podríem recórrer a aquella fórmula gastada de “Raimon en estat pur”. D’acord, però sobretot Raimon exhaustiu, que esperonat per la intel·ligència i profunditat del seu interlocutor, buida el seu jo més profund i autèntic. El llibre no inventa Raimon, però sí fa que es despulli intel·lectualment de manera exhaustiva.