Subscriu-te

‘Così fan tutti’

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

COSÌ FAN TUTTE de W. A. Mozart. Llibret de Lorenzo Da Ponte. Juliane Banse. Maite Beaumont. Joel Prieto. Joan Martín-Royo. Sabina Puértolas. Pietro Spagnoli. Orquestra i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Damiano Michieletto. Producció del Teatro La Fenice de Venècia. LICEU. 20 DE MAIG DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Les referències que Lorenzo Da Ponte va fer servir per confegir el llibret d’aquest dramma giocoso en dos actes amb música de W. A. Mozart ens fan pensar en la recurrència del tema tractat en Così fan tutte. Da Ponte fa servir textos de Boccaccio, Shakespeare i Cervantes per explicar amb una pàtina evident de misogínia, el caràcter voluble, infidel i egoista de les dones. L’argument: Don Alfonso, en el fons un prototipus de Don Joan massa madur i possiblement caigut en desgràcia, repta uns innocents Ferrando i Guglielmo a posar a prova la fidelitat i l’amor de les seves promeses. Ells accepten la juguesca i, disfressats, es proposen conquerir l’amor –i els favors– de la promesa del contrari. Un cop aconseguit l’objectiu, arriba la condemna… per a les noies, és clar, obviant la traïdoria dels homes i, més encara, la seva manca de confiança.

La producció de Damiano Michieletto per a La Fenice de Venècia fa un pas endavant en la comprensió de l’obra i deixa entreveure la condemna de l’actitud, tant de Fiordiligi i Dorabella com de Ferrando i Guglielmo, en aquest embolic en què Don Alfonso, un home més aviat amargat i solitari, els ha ficat. Così fan tutti… L’ambientació de l’acció en un hotel és ideal per a una història en què bé es pot entendre que la descontextualització i el relatiu anonimat que manifesten els sovint asèptics hotels afavoreixen situacions com la provocada per Don Alfonso. Ell, de fet, és l’artífex d’una juguesca en què més aviat sembla voler venjar-se dels joves per la seva insultant joventut, darrere de la qual ell mateix plany la pèrdua del poder que li donava la joventut perduda; Don Alfonso és, de fet, un Don Giovanni caigut en desgràcia… Despina, de fet, ben caracteritzada com a minyona de l’hotel, es deixa fer per Don Alfonso només a canvi de diners.

© Antoni Bofill
© Antoni Bofill

L’escenografia de Paolo Fantin per a aquest hotel és excel·lent i aprofita, cosa que no es fa sovint, les possibilitats tècniques de la maquinària de l’escenari liceista. Una estructura giratòria deixa entreveure fins a quatre escenaris diferents magníficament dissenyats: l’habitació i bany de l’hotel on s’estan Fiordiligi i Dorabella; el bar de l’hotel, l’extensió del qual és un vestíbul amb escala i ascensor a les habitacions, i la recepció de l’hotel. El dinamisme de l’escenografia és ideal per al ritme de l’acció, que es desenvolupa sense pausa i amb una gran fluïdesa. No manquen detalls en l’attrezzo ni en el vestuari dels protagonistes, especialment els homes. Amb una ambientació actual, el look de Ferrando i Guglielmo presenta fins a tres versions diferents, amb una caracterització senzilla però eficaç. Val a dir que en això hi va contribuir la gran actuació dels dos cantants que els defensaven, el tenor Joel Prieto i el baríton Joan Martín-Royo, que fan dues aproximacions hilarants però sense excessos dels albanesos Sempronio i Tizio.

A nivell musical, Josep Pons va liderar una Orquestra Simfònica del Liceu força més àgil en el repertori mozartià que en altres ocasions. Tret d’algun moment escadusser de desajustos en la corda o el vent fusta, el rendiment general va ser òptim, amb uns tempi sostinguts que ajudaren a fer fluir el discurs musical. No s’entén, ho reiterem, que hi hagi quatre arreplegats dedicats a esbroncar Pons al final del primer acte, per bé que, sortosament, són minoria. Un repartiment equilibrat va afavorir l’elevat nivell artístic que aquest Così fan tutte va lluir. D’una banda, en el sector femení, per les magnífiques prestacions de Maite Beaumont com a Dorabella i Juliane Banse com a Fiordiligi. Aquesta darrera, que amaga els anys en un físic envejable, va solucionar amb èxit les dues àries d’exigent extensió en la tessitura, si bé el seu timbre –un punt tibant a vegades– no acabava d’empastar amb les altres veus, fet que es va palesar sobretot en el deliciós trio “Soave sia il vento”. Sabina Puértolas va ser una Despina modèlica, tant per la seva desimboltura escènica com per l’adequació vocal. En el cantó masculí destacaren les actuacions dels dos joves enamorats, a càrrec del tenor de Puerto Rico Joel Prieto i del baríton barceloní Joan Martín-Royo. Prieto es lluí sobretot en l’ària “Un aura amorosa”, cantada amb una línia exquisida i un discurs musical totalment coherent, en una escena dramàticament molt ben resolta. Joan Martín-Royo va demostrar la seva professionalitat –pocs dies després d’haver mort el seu pare– amb una actuació impecable tant a nivell musical com actoral, i demostrant així que Mozart és el compositor que, de moment, millor escau als seus mitjans vocals. I si bé ni ell ni Maite Beaumont destaquen per tenir unes veus de gran projecció, l’escenografia en forma de caixa escènica reduïda afavorí l’homogeneïtzació de les diverses veus. En darrer lloc, Pietro Spagnoli fou un Don Alfonso ben resolt dramàticament, però poc rotund vocalment. La seva veu és massa clara per a aquest rol i això en desllueix les aportacions, d’altra banda notables a nivell musical. Per últim, el cor va tenir unes intervencions breus però adequades.

Così fan tutte es podrà veure al Liceu fins al 30 de maig en dos repartiments, el segon dels quals està format per veus del país igualment destacades, com Maite Alberola, Gemma Coma-Alabert, David Alegret, Anna Tobella, el gallec Borja Quiza i el sud-africà William Berger.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *