Subscriu-te

Crisi de veus? ‘Eppur ci sono!’

Foto de família dels premiats en aquesta edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas 2015. © A. Bofill
Foto de família dels premiats en aquesta edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas 2015. © A. Bofill

CONCERT FINAL DEL CONCURS FRANCESC VIÑAS. Guanyadors de la 53a edició del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Gueràssim Voronkov. LICEU. 25 DE GENER DE 2015.

Per Mercedes Conde Pons

Un any més el Gran Teatre del Liceu obrí les portes als joves talents lírics, amb la final i el concert de guanyadors del Concurs Internacional de Cant Francesc Viñas, que en aquesta edició va fer rècord quant a nombre de participants i països de procedència i tingué com a efecte aparent un elevat nivell entre els finalistes, entre els quals, lamentablement, no hi havia ni cap català ni cap representant de l’Estat espanyol, per la qual cosa aquests dos premis van quedar deserts.

Si bé en el fons el nivell qualitatiu dels participants no és directament proporcional al nombre de candidats que accedeixen al Concurs, sí que resulta significatiu observar la procedència dels finalistes d’enguany, aspecte amb què sí que es pot estudiar una possible correlació causa-efecte. Corea continua essent un dels països que més cantants de bon nivell tècnic exporta, amb presència destacada en les finals i en el palmarès. Enguany eren quatre els representants coreans, dels quals només un va resultar premiat. Els Estats Units va tenir cinc representants en la final: tres tenors –els tres premiats–, una soprano i una mezzosoprano. I els països eslaus: Rússia, Ucraïna i Bielorrússia, van tenir una presència important, amb quatre representants; dels quals, tres premiats. Què es pot concloure, d’aquestes dades? Un fet que probablement tingui a veure amb el que va expressar a la roda de premsa Raina Kabaivanska amb referència a la importància del temps i la dedicació a l’estudi de la tècnica del cant: “Per aprendre només la tècnica de la respiració, calen com a mínim dos o tres anys de dedicació exclusiva a aquest exercici, com un atleta.” Unes afirmacions de les quals es desprèn que als països on els estímuls externs són tan diversos, la diversificació de les activitats i les distraccions són més grans i la qualitat de vida és millor, resulta molt més difícil de perseverar en la dedicació exclusiva i l’entrenament diari. En canvi, en països on existeixen més limitacions i la competència és gairebé un mode de supervivència, és on es desenvolupa més àmpliament el talent, l’ambició per assolir el màxim nivell, per fer realitat un somni que –tal vegada– semblaria inassolible. Per tant, segons aquesta anàlisi, el problema no és que hi hagi una crisi de veus a l’Europa occidental, sinó més aviat una crisi del sistema de formació dels cantants del futur o, dit més fàcilment, de força de voluntat.

Els tres guanyadors. D’esquerra a dreta: Benjamin Bliss, Olga Kultxinska i Anatoli Sivko. © A. Bofill
Els tres guanyadors. D’esquerra a dreta: Benjamin Bliss, Olga Kultxinska i Anatoli Sivko. © A. Bofill

Així, no ha de resultar estrany el palmarès d’aquesta edició, en què el primer premi va recaure en una ucraïnesa –la soprano Olga Kultxinska– i el segon premi va ser compartit ex aequo entre el baix de Bielorrússia Anatoli Sivko i el tenor dels Estats Units Benjamin Bliss, mentre que el tercer premi quedava desert. El quart premi recaigué en el tenor coreà Beomjin Kim, i el cinquè premi anà a parar a les mans del també tenor dels Estats Units Matthew Grills. La soprano russa Galina Averina obtingué el sisè premi, i un altre tenor, també dels Estats Units, Andrew Owens, obtingué un merescut premi especial al millor intèrpret de sarsuela. Amb una dicció esplèndida en castellà, que ni l’espanyol més castís hauria pogut igualar, Andrew Owens va fer una gran interpretació de la romança de la sarsuela El último romántico “Bella enamorada”.

Quatre tenors premiats! Feia anys que el Concurs Viñas no lluïa un palmarès així, ni tampoc es recorda haver atorgat un premi especial al millor intèrpret de sarsuela a un tenor dels Estats Units! Val a dir que els tres tenors nord-americans compartien fins a cert punt el repertori, més aviat lleuger, però amb característiques particulars ben definitòries. Matthew Grills, premiat amb el cinquè premi, respon més al tipus de tenor di grazia, amb agut fàcil i veu no particularment agraciada, que glosà amb més encert en el concert final l’ària “Si, ritrovarla io giuro” de La Cenerentola de Rossini que no pas l’agosarada “Il mio tesoro” del Don Giovanni de Mozart, una trampa per als tenors a causa de la necessitat d’un domini total del fiato i la situació constant del legato en el pas de la veu. Al seu torn, el tenor Benjamin Bliss, segon premi ex aequo, Premi Especial Plácido Domingo a un finalista tenor, Premi Max Klein-Madronita Andreu al millor intèrpret de Mozart, entre d’altres, es lluí molt més en la final amb l’ària de La flauta màgica “Dis bildnis” que no pas amb “Un’aura amorosa” del Così fan tutte, que passà sense pena ni glòria, després de l’ària “Una furtiva lacrima” de L’elisir d’amore de Donizetti, molt més lluïda tot i els nervis. El palmarès tenoril, el completà Beomjin Kim, tenor líric encara molt jove, que interpretà amb molta expressivitat i sentiment “Che gelida manina” de La Bohème i elegantment “Ah, lève-toi soleil” de Roméo et Juliette, tot evidenciant que les veus coreanes comencen a superar la barrera de l’emotivitat, fet clau per passar de veu de concurs a veu d’òpera.

El panorama femení, que deixà a les portes dels premis unes veus interessants però encara en evolució –i amb força problemes de base, com el recolzament de l’aire–, com són les de la soprano sud-africana Sarah-Jane Brandon o la nord-americana Lauren Michelle, premià amb justícia dues veus eslaves. La soprano russa Galina Averina –que en la final s’atreví amb l’ària de Hamlet de Thomas i el “Qui la voce” d’I puritani de Bellini– lluí encara més per soltesa escènica i naturalitat vocal en el concert de guanyadors amb l’ària “Je marche sur tous les chemins” de la Manon de Massenet, després d’interpretar molt correctament “Ach, ich fühl’s” de La flauta màgica de Mozart. Averina obtingué un disputat sisè premi –hauria merescut una qualificació més alta, al nostre parer– i un agraït premi del públic assistent a la prova final.

El primer premi recaigué en la soprano ucraïnesa Olga Kultxinska, que es reservà per a la final una sentida i preciosa ària de Marfa de La núvia del tsar de Rimski-Kórsakov –que li valgué el premi a la millor interpretació d’òpera russa ex aequo– i una interessantíssima “No word from Tom” de The rake’s progress d’Stravinsky, tot desvelant una cantant completa, amb un domini de la veu posada al servei de la interpretació i una solvència escènica lloable. Kultxinska, que en el concert de guanyadors interpretà “Je veux vivre” de Roméo et Juliette i “Qui la voce” d’I puritani de Bellini, obtingué no només el primer premi –valorat en 25.000 euros–, sinó també el Premi Extraordinari Festival Castell de Peralada i el Premi Extraordinari Teatro Real de Madrid, a més del ja esmentat Premi Especial Leonor Gago-Concerlírica Ópera Internacional al millor intèrpret de música russa compartit amb Anatoli Sivko, mereixedor del segon premi ex aequo.

El baix bielorús Anatoli Sivko fou la gran sorpresa del Concurs. Feia molt de temps que no sentíem una veu de tanta qualitat i bellesa tímbrica a part de domini de l’instrument i de l’escenari, en una presència artística que albira un gran futur. Sivko emocionà especialment amb la cavatina d’Aleko de l’òpera homònima de Rachmàninov –que li valgué el ja indicat premi al millor intèrpret d’òpera russa ex aequo–, però brillà amb l’ària de Leporello “Madamina” de Don Giovanni, dita amb una seguretat i atenció musical rotundes. Per això no ha d’estranyar que fos mereixedor també del premi del públic assistent a la prova final, així com dels més calorosos aplaudiments en el concert de guanyadors.

Com cada any, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu sonà solvent guiada pel director Gueràssim Voronkov, i acompanyà els solistes en totes les intervencions, tret de l’ària d’Aleko, amb acompanyament pianístic pel fet de ser aquesta una obra encara sotmesa a drets d’autor. No faltaren el record a la gran mezzosoprano russa Elena Obraztsova –guanyadora del primer premi del Viñas el 1970– ni als inoblidables Magda Olivero i Carlo Bergonzi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *