Subscriu-te

Cupido creatiu

FESTIVAL LLUMS D’ANTIGA. Accademia del Piacere. Núria Rial, soprano. Obres de Guerau, Durón, Nebra, Bononcini i Alqhai. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 7 DE FEBRER DE 2019.

En aquesta ocasió el festival Llums d’Antiga ens ha il·luminat amb repertori teatral hispànic de finals del segle XVII i primera meitat del XVIII mitjançant la soprano Núria Rial i l’Accademia del Piacere, sota la direcció del sevillà Fahmi Alqhai. El concert portava per (provocador) lema “Muera Cupido” i com a subtítol “la tradició musical teatral a Espanya al voltant del 1700”, tot i que es tracta d’un 1700 molt ampliat, ja que en realitat els dos eixos vertebradors foren Sebastián Durón, compositor a cavall entre el segle XVII i XVIII, i José de Nebra, d’una generació posterior, amb obres que arriben a la dècada del 1740. El projecte sorgí ja fa tres anys, i amb el temps ha sofert canvis. Podríem dir que, durant aquest temps, el projecte ha anat acumulant commemoracions: l’any 2016 es van celebrar els 300 anys del naixement de Sebastián Durón i l’any passat també va ser el 250 aniversari de la mort de José de Nebra.

Ambdós compositors manifesten la integració progressiva d’elements italians a la dramatúrgia musical hispànica. Al principi del segle XVIII Durón va rebre les crítiques furibundes de l’assagista il·lustrat Benito J. Feijoo, que el considerava el principal responsable de la decadència de la música hispànica per haver-hi introduït “la moda italiana”. Aquesta “teòrica” decadència, però, continuà i s’expandí en un estil tan brillant com el del mateix Nebra, que pot ser qualificat com el Händel hispànic.

Les obres de Durón seleccionades van ser un recitatiu i ària d’El imposible mayor en amor, le vence Amor (1710), tradicionalment atribuïda a aquest compositor però considerada des de fa poc de José de Torres; una arietta italiana de Las nuevas armas de Amor (ca. 1702-03), on ja trobem una mixtura de convencions dramaticomusicals hispàniques i italianes; i un solo humano de la sarsuela Salir el amor del mundo (ca. 1697), obra del primer període compositiu de l’autor encara lligada a l’estil i a les formes de la tradició hispànica del segle XVII. Amb Nebra ja es va entrar de ple en un italianisme de tall europeïtzant, amb àries de Viento es la dicha de amor (1743), Amor aumenta el valor (1728) i Vendado es amor, no es ciego (1744). D’aquesta obra s’escollí un brillant número amb aire de fandango que serví com a vistós colofó del concert. Entre aquestes obres s’inclogué, de manera molt oportuna, Pastorella che tra le selve de Giovanni Bononcini, extreta del Ms 2245 de la Biblioteca Nacional d’Espanya, una obra alegre d’aire pastoral que funcionà com a exemple excel·lent de l’estil italià imperant a la segona meitat del segle XVIII i que, en aquesta ocasió, serví també com a brillant bis.

Cal tenir en compte, però, que el projecte no busca tant el rigor historicista com l’espectacle auditiu amb segell propi. Si bé des d’un punt de vista purament històric resulta forçat tocar el repertori de Durón amb viola de gamba soprano, està completament fora de lloc en les obres de Nebra, pensades per a violins. D’altra banda, el repertori de Durón no segueix un fil cronològic, que hauria ajudat a entendre la influència italiana progressiva al teatre musical hispànic. A més, és una llàstima que els comentaris del programa de mà no s’ajustessin al concert, ja que estava tot centrat a explicar la figura de Durón però no s’hi feia ni el més mínim esment de Nebra.

Però, deixant de banda aquestes qüestions, el concert va aconseguir transmetre l’essència de la música teatral proposada d’una manera brillant, fresca i original. Fahmi Alqhai i l’Accademia del Piacere han creat un estil distintiu, una marca pròpia i recognoscible que omple les seves interpretacions de vida. Això es feu especialment palès en les improvisacions sobre diversos gèneres coreograficomusicals que s’intercalaren entre les peces vocals. Aquestes improvisacions prenen com a base la pràctica de les diferencias, però amb un aire renovat i original, una mena de jam session a la barroca. Val la pena destacar-ne la brillant folia, que fou seguida per una jácara d’una lentitud imballable, i sobretot les marionas, signades pel mateix Alqhai.

Un aspecte interessant de la proposta d’Alqhai és la intenció de crear blocs de peces mitjançant una música que les uneixi. Resulta una bona idea que fa dinàmic el concert i se surt dels estereotips formals. No obstant això, en algun moment va distreure l’atenció, com va ocórrer amb l’interludi de clave que va lligar el recitatiu i l’ària de José de Torres, que causà un trencament de l’efecte dramàtic entre ambdós números.

Menció especial mereix la soprano manresana Núria Rial, que va donar un toc d’elegància al concert amb una interpretació refinada i molt solvent. Si bé en les peces de Durón es va trobar a faltar una dicció més clara, absolutament necessària per entendre els efectes retòrics, va excel·lir amb Nebra, on va fer un desplegament d’elegància i ductilitat. En general, la interpretació de Rial va ser una lliçó magistral de control de fraseig i d’ornamentació refinada i adequada, tot dins d’una línia vocal de timbre càlid i homogeni que fa fàcil el més difícil.

Qui no va poder assistir-hi, o qui vulgui repetir l’experiència en àudio, tindrà ocasió de fer-ho a partir del 8 de març, data en què, tal com anuncià Fahmi Alqhai durant el mateix concert, sortirà al mercat l’enregistrament d’aquest projecte.

Imatge destacada: Núria Rial i l’Accademia del Piacere. © Javier de Luna (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *