Subscriu-te

Daniel Ligorio, un recital de temporada alta

ESTIU AL PALAU. Daniel Ligorio, piano. Obres de Debussy, Bernstein i Mussorgski. PALAU DE LA MÚSICA. 27 D’AGOST DE 2018.

No té sentit negar l’evidència: molts dels assistents al Palau de la Música Catalana en aquesta última setmana d’agost eren forans. Una veritable llàstima, podria pensar-se a priori. Ja que el cicle de recitals batejat Estiu al Palau ha comptat amb pianistes de primer nivell que majoritàriament –per qüestió de dates, és a dir, en aquest moment de la temporada– han passat desapercebuts. En cap cas, però, per als assistents, que van gaudir de forma molt evident amb la proposta musical de Daniel Ligorio. El comportament del públic que omplí la platea i bona part del primer amfiteatre va ser exemplar. Durant moltes estones es va sentir un silenci absolutament respectuós, potser en intuir que el protagonista del recital, malgrat la seva joventut, no era un novell en aquestes arts. Ja fa alguns anys que es va saludar Daniel Ligorio com una promesa de la interpretació, i la promesa –inclús si sona a tòpic, s’ha de dir– és una realitat.

L’aplom i la serietat en el port es trasllada magistralment a la seva forma d’interpretar. La pulsació és contundent i matisada, sempre àgil en el desplegament del discurs sonor, que avança amb una lògica inatacable. Concentrat, amb la partitura interioritzada, Ligorio frega amb els dits el quimèric equilibri entre la lleugeresa interpretativa –forma falsament espontània de tocar– i una profunditat meditabunda, tot donant a entendre que ni tan sols aquell discurs que sembla fluir naturalment és fruit d’algun tipus de inspiració passatgera. Les suggestives Estampes de Claude Debussy –les primeres peces interpretades a la vetllada– es van beneficiar precisament d’aquesta dialèctica entre la impressió del moment i la plenitud de la vivència que l’acompanya. El mateix lirisme, l’antològica capacitat evocadora de les peces del compositor francès es retroben en la seva lectura de L’isle joyeuse: l’oient participa d’una fugacitat somniadora, un tipus d’hiperrealisme en perpetu canvi que el transporta a paratges mai del tot viscuts.

Encara a la primera part, una de les obres més atractives, i poc programada –especialment oportuna, pel fet d’interpretar-se l’endemà passat del centenari del naixement del seu compositor, Leonard Bernstein– va ser la versió per a piano de les Danses simfòniques de ‘West Side story’; establerta per Michael Hauley (incorpora algun tema no inclòs en la versió orquestral, per exemple “One hand, one heart”, tema descaradament edulcorat i, amb tot, emotiu, ja que il·lustra una fantasia nupcial i la promesa d’un amor infinit, que lògicament no podrà consumar-se). Bernstein, ferri defensor del jazz, va ser un mestre a integrar estils procedents de tradicions distants i dotar d’un colorit molt vistós melodies que s’ancoren fàcilment a la memòria auditiva (“Maria”, ”Somewhere” o “I feel pretty” són tres casos magistrals, si bé la darrera no apareix a les Danses).

La complexitat de transcripció per a piano, en aquest sentit, resideix menys en la presència de reminiscències clàssiques –amb evidents passatges fugats i contrapunt– i molt més, en canvi, en els constants canvis de registre, sent la partitura especialment intricada en l’aspecte rítmic (al tema d’obertura, o al no menys jazzístic “Cool”, un dels últims del musical). Ligorio no va defugir aquesta complexitat; al contrari, amb la mateixa serietat que havia aconseguit que el seu Debussy ressonés poderós, inclús solemne, va enllaçar eficaçment aquelles melodies. Certament, per a un pianista de formació clàssica no sempre és senzill fer-se amb el swing, una forma de tocar “canalla”, aparentment despistada però que sona implacable –lligada a un beat regular i alhora oberta a la improvisació, va explicar el mateix Bernstein en una de les seves comunicacions televisives. Va ser a la segona part quan l’excel·lent disposició de Daniel Ligorio –molt aplaudit per la seva versatilitat i capacitat per remetre l’oient a situacions viscudes, visualitzades o somniades– va sobresortir en el curs de la interpretació dels Quadres d’una exposició de Módest Mussorgski.

Les virtuts demostrades amb Debussy i Bernstein es van retrobar en la seva justa mesura per il·lustrar la sèrie d’atmosferes concebudes per la fantasia del compositor rus. Sense pretendre descriure escenaris a la manera del poema simfònic, passeja emocionalment l’oient/espectador a través de finestres metafòriques, que reprodueixen mons només aparentment aliens, des de “Les Tuileries” a les “Catacumbes”, passant pel “Mercat de Llemotges” i també alguna situació gairebé surrealista (“El ball dels pollets a la seva closca”). Tot condueix, gràcies a un evocador leitmotiv, al gloriós final: “La gran porta de Kíev”. Ligorio va mantenir el pols de començament a fi, tot rememorant el calidoscopi de vivències amb una homogeneïtat i clarividència encomiables. El pianista català es troba en el punt just de maduresa per viure una d’aquelles nits –en el moment àlgid de la temporada musical– que el consolidin internacionalment.

Imatge destacada: el pianista Daniel Ligorio (foto d’arxiu)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *