Subscriu-te

David Alegret, liederisme de gran contrast formal

Un instant d’aquest recital de David Alegret al Palau de la Música. © www.facebook.com/david.alegret
Un instant d’aquest recital de David Alegret al Palau de la Música. © www.facebook.com/david.alegret

INTÈRPRETS CATALANS. David Alegret, tenor. Rubén Fernández Aguirre, piano. Obres de: Robert Schumann, Eduard Toldrà i Jordi Sabatés. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE FEBRER DE 2015.

Per Jaume Comellas

David Alegret tenia davant seu un repte important en fer front a un recital de lied al Palau. Va haver d’omplir l’hemicicle en solitari –piano ajudant-hi–, en un gènere en el qual no li consta gaire historial i, a més, amb un cicle com a plat fort –Dichterliebe o Amor de poeta de Robert Schumann– molt compromès. I segurament va ser aquesta circumstància la que el va portar a canviar l’ordre del programa, tot passant el cicle de Schumann a la primera part i reservant per a la segona la part més agraïda i segurament més dominada. Per altra part, dos mons estilístics i dues concepcions sense complicitats formals entre si.

Dichterliebe és, amb Liederkreis, ambdós sobre poemes de Heinrich Heine, el cicle més representatiu de lied que va escriure Schumann. I també el que té una identificació més plena amb el moment i amb la biografia pròpia de l’autor. Va ser escrit l’any 1840, en una època de gran intensitat creativa liederística, a redós del seu matrimoni amb Clara Wieck, que s’havia produït amb prou feines un any abans.

Territori plenament romàntic, història d’un recorregut que comença en la il·lusionada descoberta de l’amor per l’estimada, que continua per la constatació de la manca de correspondència i que clou el final tràgic. És significatiu que el romanticisme fos en aquest aspecte tan unívocament masculí. Tanmateix, aquesta història tòpica no es manifesta amb trets intensament tràgics; hi ha en els poemes, escollits entre un recull molt més extens, un alè més nostàlgic i fins i tot oníric que no intensament dramàtic. El procés es desenrotlla en una progressió amb un cert rerefons d’assumpció amable, i fins i tot el relat de l’adéu darrer no és punyent; no és esquinçat. Alegret, en aquest sentit, crec que ho va entendre bé i per això la seva versió va ser més lírica que no tràgica; més equilibrada que no contrastada. Tanmateix aquesta visió, potser portada més del compte a les últimes conseqüències, va restar-li força i color. El difícil equilibri entre els dos pols que acabem d’esmentar va decantar-se més pel primer, pel lirisme, sense deixar d’oferir, però, un segell propi.

Amb Toldrà, que va ocupar gairebé totalment la primera part del programa, David Alegret va mostrar-se més còmode. És un músic que coneix bé, n’ha interpretat i enregistrat l’òpera El giravolt de maig, i, en definitiva, hi té una natural familiaritat i identificació; components que es van fer ben palesos. Canticel, Maig i Festeig –Carner, Catasús i Maragall, respectivament– van constituir moments cimers d’unes versions totes d’una gran exactitud interpretativa. Són obres molt agraïdes per a l’oïda, però no fàcils per a l’intèrpret, car contenen un joc d’inflexions molt subtils, a vegades fins i tot evanescents, les quals cal atendre amb gran finor.

Les inicials tres cançons de Jordi Sabatés sobre poemes de Josep Sebastià Pons van situar l’apartat sorprenent del programa. Músic de trajectòria molt fincada en el pop, la cançó i el jazz, aquí es manifesta en una parcel·la per a nosaltres desconeguda, per bé que mostrada amb una justa conseqüència formal als dictats dels bells poemes. La fidelitat als continguts que exigeixen aquests comporta també una submissió estilística que el compositor accepta de manera intel·ligent.

A part queda la figura del pianista acompanyant. Rubén Fernández Aguirre és un especialista amb un considerable renom. La seva presència es va fer notar molt en el cicle de Schumann, probablement més del compte, malgrat la importància que el compositor atorga a l’instrument. Potser va superar més del compte la volumetria –probablement la tapa estava massa oberta–, però va agombolar molt bé la línia de cant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *