Subscriu-te

De la contemplació a l’humanisme

Josep Maria Colom (foto d’arxiu)
Josep Maria Colom (foto d’arxiu)

PALAU 100 PIANO. Josep Maria Colom, piano. Obres de Manuel de Falla, Mompou, Debussy, Wagner i Liszt. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE FEBRER DE 2015.

Per Lluís Trullén

Podem sentir-nos afortunats que el pianista Josep Maria Colom figuri com un dels noms habituals de les programacions a les nostres sales de concerts. Mai no hem dubtat a considerar-lo un dels pianistes més complets, refinats i de més rellevància del panorama concertístic, i actuació rere actuació ens referma aquesta idea. Complet en ser capaç en un mateix programa de sublimar la Música callada de Frederic Mompou, d’encomanar-nos el ritme del cante jondo de la Fantasia Baetica i d’aprofundir en l’univers de la majestuosa i sublim Sonata en Si menor de Liszt de manera magistral. Refinat gràcies al seu touché, a la capacitat d’aprofundir en la dolçor de la Canción de Falla, en la concisió de la Música callada o en aquella magistral versió (sense ús de pedal de ressonància, sí amb el celeste) de l’oníric segon moviment del Concert Italià de Bach. Per últim, la seva rellevància gràcies a la seva manera d’interpretar suposa una classe magistral de piano en cadascun dels concerts i un plaer per a tots els qui l’escolten.

Colom, en un Palau que presentava mitja entrada, va concebre un programa que ell mateix va voler explicar damunt l’escenari. Res no era fruit de l’atzar i el fet que obres com una raresa com l’Elegia de Wagner o l’Homage au tombeau de Debussy glosessin, respectivament, la Sonata en Si menor de Liszt o la Fantasia Baetica de Falla tenien una raó de ser. Colom va estar, com sempre, magistral en la interpretació de la Música callada. Visió que tenia com a fi extreure’n la vessant més contemplativa i mística, inspirada en els versos de sant Joan de la Creu. Els acords metàl·lics, la nuesa harmònica, els ppp subtils, tot recollia l’essència de la música del mestre Mompou que tant i tant estima Josep Maria Colom. Després d’una colorista versió de La soirée dans Grénade de Debussy, es va capbussar dins la Fantasia Baetica de Falla amb una expressivitat desinhibida, manifestant el regust popular que exhala aquesta música i fent de la rítmica un joc ple de color i sensualitat.

Quan Liszt impartia classes als seus alumnes, rarament parlava de tècnica, ja que per ser deixeble del genial compositor calia dominar a bastament tots els recursos tècnics. Molts dels testimonis expliquen, com és el cas de Carl Valentinne Lachmund (alumne de Liszt a Weinar i fundador del Conservatory of Music de Nova York), que bé amb un simple gest o una expressió, bé reproduint el passatge que havia interpretat un alumne, la clarividència resultava absoluta per a tots aquells qui l’escoltaven. I aquesta concepció clara, conseqüent, plena de la més excelsa poesia i fortalesa van planar, com si Colom impartís una lliçó magistral en la tantes vegades escoltada Sonata en Si menor de Liszt. Considerada per Rostand com “La més alta realització pianística de Liszt”, per Brendel com “Faust i Mefistòfil units com un Centaure” i també de manera negativa per un crític conservador com Hanslick com “una lluita sagnant contra tota la musicalitat”, Colom explicava des del piano aquesta música amb naturalitat, exterioritzant tota l’èpica que desgrana el seu “Grandioso”, amb la clarividència del seu episodi fugat, amb un “Andante sostenuto” d’una màgica sensibilitat. Una versió humanitzada que aprofundia en la diafanitat i que s’apartava, malgrat la majestuositat, d’altres versions més impressionants per la seva aposta vers la rotunditat.

Ja fora de programa, l’humanisme del Sonet 104 del Petrarca –dels antològics Anys de pelegrinatge, sobre les paraules “Pace non trovo e non ho da far guerra”. Com va apuntar el mateix Colom, “després d’una música tan sublim sempre ens queda Bach”. I amb la serenitat quasi mística del segon moviment del Concert Italià va cloure el recital.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *