Subscriu-te

De Méliès a Nadar Ensemble

© www.facebook.com/pages/Nadar-Ensemble
© www.facebook.com/pages/Nadar-Ensemble

SAMPLER SERIES. Nadar Ensemble. Obres de Georges Méliès, Simon Steen-Andersen, Michael Beil, Norbert Pfaffenbichler, Alexander Schubert i Jorge Sanchez-Chiong. L’AUDITORI (SALA ORIOL MARTORELL). 13 DE MARÇ DE 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

Els amants del cinema sempre ens alimentem de noves pel·lícules, en una mena de recerca d’un llenguatge diferent, una nova tècnica o una nova manera d’explicar històries des de la imatge que ens confirmi que han pagat la pena tants anys d’experiència cinematogràfica. No obstant això, al final ens hem de rendir davant l’evidència: Georges Méliès, el gran geni oblidat pels grans trusts nord-americans, ho va inventar tot. Per a ell, el cinema era el seu gran joc, el seu terreny màgic, i en ell estava el germen de totes les tècniques audiovisuals explotades durant més de cent anys d’experiments fílmics. Això, però, no és tot: la figura del cineasta francès viu actualment una recuperació, especialment en altres llenguatges, i la seva concepció artística s’entén a la perfecció amb els nous corrents de creació. És així com va arribar divendres passat a L’Auditori la formació belga Nadar Ensemble, amb una proposta original, inèdita fins aleshores al nostre país, en el cicle Sampler Series dedicat a les noves músiques.

Música i imatge s’entrellacen en l’actuació d’aquest conjunt darrere el nom d’Exit to enter, títol de l’obra de Michael Beil que integrava el nucli de la proposta. No és la primera vegada que veiem un concert carregat d’audiovisual, és probablement una de les combinacions més habituals en la creació contemporània, però amb el Nadar Ensemble la cosa va molt més enllà i la presentació audiovisual es torna indissoluble de l’acció sonora. De fet, en una maniobra molt intel·ligent, el concert començava, en total silenci, amb la pel·lícula breu L’homme orchestre de Georges Méliès i només així es podia entendre en tota la seva dimensió la combinació d’acció, visuals, llum i so del concert, amb la imatge fresca d’aquesta surrealista repetició del seu personatge interpretant tots els músics d’un conjunt. Les dues peces breus de Simon Steen-Andersen Study for string instrument #1 i #2 van quedar relegades en interès davant de la peça ja esmentada, Exit to enter. En sentit estricte, es tracta d’una obra per a conjunt instrumental, electrònica i vídeo en directe, però aquesta descripció es queda curta. Comptant amb la direcció d’escena de Thierry Brühl –efectivament, un concert d’un conjunt instrumental amb direcció d’escena reconeguda–, la mecànica fregava la màgia: una càmera gravava en directe, durant breus lapsus de temps, l’acció concreta i mímica dels seus músics, els quals es movien com ninots d’una mena de joguina mecànica de principi de segle (Méliès, novament?). Aquestes cèl·lules enregistrades es reproduïen immediatament després en la pantalla projectada, tot creant uns músics artificials, la interpretació dels quals, paradoxalment, era l’única corresponent amb la percepció auditiva del públic: quan ells “tocaven”, el públic escoltava; el naixement autèntic del so quedava a les fosques o en una mera mímica. I just quan l’espectador creu haver captat el truc, tot canvia i l’experiència esdevé fascinant.

© www.facebook.com/pages/Nadar-Ensemble
© www.facebook.com/pages/Nadar-Ensemble

Davant d’això, la resta del concert es va dibuixar com una representació anecdòtica en relació amb la profunditat i força d’Exit to enter. L’obra Point Ones d’Alexander Schubert proposava el format habitual de conjunt i direcció al davant, amb la particularitat d’un director amb sensors de moviment, però la composició musical no es va mostrar especialment interessant. AutoCine de Jorge Sanchez-Chiong va rebre unes conseqüències similars, però va esdevenir molt més efectiva: més interessant musicalment, el vídeo de Thomas Wagensommerer contenia una tal potència que, com si es tractés d’una pel·lícula muda, la interpretació del conjunt belga va esdevenir secundària. Tot i així, AutoCine va posar un bon final al concert.

Un joc, en tots els sentits de la paraula, molt interessant de percepcions. El Nadar Ensemble va oferir a L’Auditori una proposta molt lligada a les noves reflexions estètiques relacionades amb la percepció de les arts temporals: què veiem i des de quan, què escoltem i d’on ve el so, com influeix la nostra recepció visual en la percepció sonora i viceversa… I tot això en un joc força inèdit, cosa especialment difícil en un món en el qual considerem que ja no ens queda res per veure. Les obres, per cert, compostes els anys 2007, 2012 i 2013. El passat d’un futur imaginat per Méliès sembla haver trobat el seu moment.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *