Subscriu-te

De menys a més en el concert inaugural del Festival Bachcelona

BACHCELONA. Baiba Urka, soprano. Eulàlia Fantova, mezzosoprano. Ferran Mitjans, tenor. Arthur Canguçu, baix. Cor BZM. BZM Ensemble. Dir.: Pau Jorquera. Cantates BWV 174, 52, 207 de J. S. Bach. PALAU DE LA MÚSICA CATALANA (PETIT PALAU). 19 DE JULIOL DE 2018.

Amb un ple absolut es va iniciar una nova edició del Festival Bachcelona, que en el decurs de sis dies ofereix multitud de propostes dedicades al compositor alemany en diferents espais emblemàtics de la nostra ciutat. Aquest concert inaugural de la sisena edició del Festival va ser fidel al propòsit inicial que va donar inici a la creació del cicle: enriquir el projecte que des de l’any 2011 el conjunt Bach Zum Mitsingen dedica a la integral de les Cantates de Bach en format participatiu. El concert programat incloïa tres Cantates, dues de religioses (BWV 174 i 52), preàmbul de la monumental Cantata profana BWV 207, totes amb el nexe dels Concerts de Brandenburg. Compostes a Köthen, alguns dels seus moviments van ser inclosos posteriorment per Bach en aquestes Cantates a la manera de les habituals paròdies; si la Cantata BWV 174 s’inicia i es clou, respectivament, amb el primer i el tercer moviment del Concert de Brandenburg núm. 3, la segona cantata interpretada (Fals món, no confio en tu!) BWV 52 s’obre amb el primer moviment del primer dels concerts brandenburguesos.

El conjunt instrumental i quatre solistes vocals, tots dirigits per Pau Jorquera, van afrontar les dues primeres Cantates a la primera part. La primera, la Cantata BWV 174, escrita a Leipzig per al dilluns de Pentecosta amb text de Picaneder basat en els Fets dels Apòstols i l’Evangeli segons sant Joan, va permetre escoltar els quatre joves solistes vocals i el conjunt instrumental. De les veus, en va sobresortir la de la mezzosoprano Eulàlia Fantova, pel seu estil i color de veu del tot apropiats per afrontar la música de Bach. L’equip de solistes estava completat per les veus de Baiba Urka, el tenor Ferran Mitjans i el baix Arthur Canguçu –tots ells guanyadors de la Beca Bach 2018–, tots tres cantants encara en formació, tal com es va palesar per les limitacions per assolir tota la dimensió interpretativa que requereix la sempre complexa música de Bach. La soprano Baiba Urka, principal protagonista de la Cantata BWV 54, va apuntar bones maneres com a solista, malgrat que encara li manca una solidesa interpretativa que de ben segur assolirà en el decurs de la seva carrera. El conjunt instrumental va tenir moments interpretatius brillants combinats amb d’altres discrets, motivats pels desajustos en l’equilibri de sonoritats. Bon paper del concertino Pavel Amilcar i del treball del baix continu amb Daniel Tarrida al clavicèmbal, i mantenint-se en una bona línia general la secció de cordes, però amb un excés de desajustos d’afinació en les trompes, més concretament a la Cantata BWV 52. La segona part va estar monogràficament dedicada a la Cantata BWV 207 (Amunt, joioses trompetes de vibrants sons), escrita l’any 1726 pel nomenament de Gottlieb Kortte com a professor de dret romà a la Universitat de Leipzig. En aquest dramma per musica els quatre solistes representen personatges al·legòrics: l’honor, la gratitud, la diligència i la fortuna, i les brillants intervencions del cor que obren i clouen la cantata atorguen a l’obra una aurèola de solemnitat i majestuositat. Bon treball del cor, brillant, eloqüent, i de les trompetes i del conjunt instrumental en general, tot expressant aquesta esplendor que emergeix d’una obra estructurada en deu apartats i en la qual no manquen àries, duets, quartets vocals i intervencions corals. Els solistes vocals van estar en la seva línia de correcció i emergint-hi novament la veu de la contralt Eulàlia Fantova en l’ària “Lloeu, llunyans temps venidors”, en què mostrà una bellíssima expressió. Baiba Urka va cantar amb delicadesa i el tenor Ferran Mitjans i el baix Arthur Canguçu –amb una major solidesa vocal respecte de la primera part– van complir en les seves intervencions. Grans aplaudiments van tenir com a recompensa la repetició del brillant cor que tanca la cantata, i ja com a cloenda la marxa inicial, moment que a la manera de la Simfonia dels Adéus de Haydn va servir perquè cor i director abandonessin solemnement l’escenari amb el so instrumental de fons.

Imatge destacada: © Frederic Fdhrzt

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *