Subscriu-te

Deliciós judici

© R. Ripoll

EL CANT DE LA SIBIL·LA. Cor de Cambra Francesc Valls. Pere Lluís Biosca, director. Eulàlia Fantova, mezzosoprano. Obres de Magrané, Càrceres i Alonso. CATEDRAL DE BARCELONA. 24 DE DESEMBRE DE 2017.

Per Miquel Gené

El passi de premsa d’El cant de la Sibil·la, unes hores abans de la representació, ens va permetre a uns pocs afortunats no només poder gaudir de l’espectacle complet sense perdre’ns la celebració nocturna, sinó també observar entre bambolines els darrers retocs de la cerimònia. Que els actes litúrgics tenen un cerimonial complex i mil·limetrat és un fet que es posa especialment en relleu en casos com els de la Sibil·la, en els quals els participants van més perduts del que és habitual i calen ajustos d’última hora. Les misses a la catedral de Barcelona, observades des d’aquesta perspectiva, ofereixen una enorme complexitat performativa suavitzada pel costum dels seus oficiants, però que meravella en el seu encaix i precisió. Acompanyades pel Cor de Cambra Francesc Valls en els serveis dels diumenges a les 10.30 h, esdevenen una experiència artística molt interessant i recomanable.

A l’assaig general també vam poder veure pinzellades de la manera com treballa Pere Lluís Biosca amb els seus cantants, una formació de dotze músics professionals –habitualment en són vuit– d’alt nivell vocal. Biosca té una idea clara de com vol fer sonar el conjunt i és precís a l’hora d’indicar-ho. En les dues respostes que el Cor oferia a la Sibil·la, l’una més contrapuntística de Bartomeu Càrceres, l’altra més homofònica d’Alonso, i l’encarregada expressament per a l’ocasió al compositor Joan Magrané, Biosca demanava al Cor que no es deixés caure enrere, que no perdés el sentit de la pulsació, alhora que intentava trobar, mitjançant la modulació de la ressonància i el timbre de cadascuna de les veus, el color que tenia al seu cap. Era en aquests moments quan es podia apreciar la flexibilitat d’un cor habituat a treballar a partir d’aquests paràmetres i que sabé respondre a les demandes del seu director. Un cor ben treballat en cadascuna de les seves parts i perfectament conjuntat sota una idea comuna.

L’obra de Magrané partia i acabava en les paraules que responen a l’anunci del Judici Final en set estrofes que fa la Sibil·la: “El Jorn del Judici parrà qui haurà fet servici”. Sobre aquestes paraules, el mateix compositor ens explicava que “el que he fet és una obra a sis veus eminentment contrapuntística i, en podríem dir, sibil·lina pel que fa a un contorn melòdic sempre ondulant. Només just abans del fragment final les veus s’ajunten per cantar en homofonia i amb un cert dramatisme i, fins i tot, terribilitat profètica. L’obra, però, acaba de manera austera amb un acord major salvífic. Pel que fa a l’harmonia, tot i que potser es pot entreoir constantment la modalitat pròpia del cant original, he utilitzat de patró l’acord dit «metàl·lic» de Frederic Mompou, per tal d’accentuar el caràcter barceloní de la vetllada, ni que sigui vagament”. Una peça breu en la qual les diferents veus se superposen per capes fins a generar una harmonia tensa i a estones estreta, molt adient per a l’acompanyament del text, i una textura que s’engreixa o s’aprima segons l’aparició i desaparició de les diferents veus. El Cor tractà cadascuna de les línies melòdiques amb delicadesa i generà un so rodó a partir d’un fraseig llarg i sostingut, molt ben conduït gràcies al gest dinàmic. El caràcter “sibil·lí” apuntat per Magrané quedà perfectament emmarcat en aquest relleu sinuós, suau i amb direcció, i més enllà encara, en el vibrat de les sopranos en algunes notes sostingudes, les quals prengueren aquesta ondulació i la introduïren directament en la seva expressivitat i en la superfície del so del Cor. La secció homofònica, més estàtica i punyent, expressió del dolor abans de l’ascens, va patir una mica de falta de precisió en alguns atacs, encara que el Cor va saber trobar l’expressió justa per tensar-la i arribar amb tota la calidesa necessària a l’acord de Re major final, el repòs.

Literalment damunt de tot això, dalt de la trona gòtica, engalanada amb el vestit blanc i l’espasa, la Sibil·la Eulàlia Fantova entonà el seu cant profètic amb afinació estable, precisió en la dicció, estabilitat en els atacs i una presència escènica emparada per la immensitat de la catedral de Barcelona: imponent. A partir del cant melismàtic original, Fantova va saber graduar un creixent d’intensitat en cadascuna de les estrofes mitjançant l’ornamentació de la melodia original, amb la qual generà tensions harmòniques sobre paraules clau del text per emfasitzar el seu missatge apocalíptic. Amb la progressiva ampliació de l’àmbit melòdic, Fantova ens conduí, delicada però ferma, cap a la destrucció, i amb el darrer interval ascendent, punyent i terrorífic, ens va fer entendre més enllà de les paraules i de la raó l’inevitable final que la Sibil·la anuncia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *