Subscriu-te

‘Demon’ i el relat del Liceu

© Antoni Bofill

DEMON d’Anton Rubinstein. Llibret de Pavel Alexandrovich Viskovatov. Alexander Tsymbalyuk. Asmik Grigorian. Igor Morosov. Roman Ialcic. Larisa Kostyuk. Egils Siliņš. Antoni Comas. Yuriy Mynenko. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Mikhail Tatarnikov. Dir. escènica: Dmitry Bertman. Coproducció: Gran Teatre del Liceu, Helikon Opera (Moscou), Staatstheater Nürnberg i Opéra National de Bordeus. LICEU. 23 D’ABRIL DE 2018.

Per Pep Gorgori

Final del dia de Sant Jordi 2018. Enguany el Liceu ha decidit que la festa tindria un colofó final que a priori feia molt bona pinta: l’estrena d’un nou muntatge, coproduït amb altres teatres europeus, de l’òpera Demon d’Anton Rubinstein. Si es jutja per les imatges del muntatge de Demon que han anat penjant a les xarxes socials durant els darrers dies, serà ben espectacular. Funcions dedicades al baríton Dmitri Hvorostovsky, que havia de protagonitzar una producció que havia impulsat ell mateix. Amb aquests ingredients, què pot anar malament?

Després de la passejada per les Rambles, m’encamino al Teatre ben equipat. Aquest any m’ha agafat per la poesia, de manera que en una mà duc una bossa amb Era de Jaume C. Pons Alorda, i Res de Mircea Cartarescu. A l’altra, Cosmonauta, la poesia completa de francesc garriga barata (ell no feia servir majúscules; no serem pas nosaltres qui les hi posarem, al seu nom). Els dos versos inicials d’aquest últim volum em vindran al cap durant l’entreacte: “entre el neguit i el silenci,/ la incomprensible espera”. En efecte, vaig esperar en silenci que la segona part de la representació em fes passar el neguit ocasionat per la primera. No va ser així. L’estrena de Demon el dia de Sant Jordi em va portar a pensar, sobretot, en el relat del Liceu, aquella història amb què ens volem presentar davant del món. I, la veritat, no veig com hi encaixa aquesta producció.

Comencem, però, per les parts positives, que n’hi ha. El bon treball dels escenògrafs és evident des de bon principi. La citació a la pintura d’El Bosch, amb aquest túnel que uneix dos mons i ens situa en un pla atemporal, eteri, és una idea excel·lent, perfectament executada. La bola inflable amb projeccions que apareix i desapareix causa un efecte impressionant. Les imatges que podem veure’n a Instagram són bellíssimes, però al natural encara guanya més. La forma de con truncat, a més, ajuda els intèrprets en actuar com a megàfon: no sempre les escenografies juguen a favor dels cantants.

© Antoni Bofill

En segon lloc, cal fer esment, un cop més, de la tasca de Conxita Garcia al capdavant del Cor del Liceu. No hi ha títol que se li resisteixi, i demostra el seu excel·lent nivell producció rere producció. En aquest cas, l’escenografia hi juga una mica en contra, però, ja que aquest efecte de megàfon fa que el cor s’amplifiqui en alguns moments en excés, tot fent perillar l’equilibri amb l’orquestra i els solistes. Sigui com sigui, si la tasca de tot director (artístic, d’orquestra, de cor…) és treure el màxim partit dels recursos de què disposa, Conxita Garcia l’aborda i la broda amb una solvència digna de lloança.

En tercer lloc, la direcció de Tatarnikov va ser eficient i curosa. Coneix bé l’òpera i va saber treure un bon rendiment de l’orquestra del Liceu. I en quart lloc, les veus van estar correctes. Noteu aquí la manca d’entusiasme al respecte: correctes. Amb moments molt macos, com l’ària del tenor o el duet entre Demon i Tamara, veritables joies de la partitura, però res més –ni menys– que correctes.

Aquí és on comencen els peròs. Som-hi. Demon no és cap proesa de l’art dramàtic (pocs llibrets d’òpera ho són, en realitat), però les retallades no fan sinó empitjorar el conjunt. Comencen els xocs amb el relat: un teatre que vol jugar a primera divisió ¿pot presentar-se al món recuperant una òpera pràcticament oblidada i retallant-ne algunes parts per no avorrir el públic? ¿És aquest el missatge que volem donar al món? Anant un pas més enllà: si creiem que una òpera pràcticament oblidada és, a més, avorrida, per què la programem? Si l’autor fos un compositor de casa, ho entendríem per allò de defensar el nostre patrimoni musical, que falta ens fa, però la Rússia decimonònica de Rubinstein ens cau molt, molt lluny.

L’escenografia, ja ho hem dit, és brillant. Ara bé, la direcció d’escena no sembla estar a l’alçada. Una cosa és l’entorn en què es desenvolupa l’acció i una altra és com els personatges hi interactuen. Les parets del con, amb una inclinació creixent, fan que l’espai practicable sigui escàs. Els graons (en podríem dir diabòlics sense por d’exagerar) permeten que el cor s’hi distribueixi, no sense esforços, però no ho posen fàcil. Per tant, l’espai on es desenvolupa l’acció queda reduït a pocs metres quadrats. Això, amb tot, no és el pitjor.

© Antoni Bofill

Substituir la mezzosoprano que hauria de fer d’àngel per un contratenor només per un joc escenogràfic que no té res a veure amb la partitura ni el llibret ens dona una idea del poder excessiu dels directors d’escena actualment. Es justifica per donar a entendre que l’àngel és l’altra cara del dimoni, i reflectir així que sempre hi ha dubtes. El problema és que en aquest llibret hi ha bons i dolents, és maniqueu, de manera que buscar profunditat a una obra que no és profunda només serveix per posar encara més en evidència aquesta mancança i crear confusió als espectadors.

Hi ha altres recursos que, lluny de donar profunditat a l’obra, fan que tot plegat grinyoli. Per exemple, la substitució del promès difunt per un llençol vermell amb què Tamara parla una estona. Encara més estrany dramatúrgicament és la baralla dialèctica entre l’àngel i el dimoni, que lliuren sense mirar-se en cap moment: l’àngel dona l’esquena al dimoni, que se situa tretze metres darrere seu mentre se suposa que l’està matant. El colofó del despropòsit és l’escenificació de la mort del dimoni, que no té res a envejar a la representació més nostrada dels Pastorets. Per acabar, resulta molt difícil d’entendre, per incoherent, que s’hi incorpori un cos de ball encara que les retallades hagin afectat precisament els ballets de la partitura.

Tornem, però, als cantants. Egils Siliņš fa un paper millor que el seu Holandès de la temporada passada, sense cap mena de dubte. És un digníssim substitut de Hvorostovsky, d’això no hi ha cap dubte, malgrat que la comparació no és només inevitable sinó que sembla que s’hagi buscat expressament, tot caracteritzant aquest diable amb una cabellera blanca idèntica que la que lluïa el cantant traspassat. I d’aquesta comparació, Siliņš se’n surt amb dignitat…, però no gaire res més.

© Antoni Bofill

Esment a part mereix la soprano Asmik Grigorian amb la seva Tamara. A qui signa el comença a preocupar aquesta proliferació de sopranos potents, capaces de fer uns aguts meravellosos, però que desapareixen per complet quan la partitura les fa baixar cap als dos terços més greus de la seva tessitura. És una manera fàcil d’obtenir aplaudiments, però una forma molt pobra de fer música. Grigorian no és el pitjor exemple d’aquesta tendència, ja que demostra un cert gust i té uns bells pianos, però no se n’escapa del tot. Revisat el seu currículum, s’aprecia que té darrere la gran multinacional del management, l’agència Askonas Holst, molt influent en el panorama britànic. El principal premi obtingut per Grigorian és precisament britànic, l’Opera Award del 2016 a la millor cantant jove, i els músics més destacats amb qui ha compartit repartiment són, en la seva majoria, clients de la mateixa agència. Com a mínim és agosarat donar-li la confiança de compartir protagonisme en una producció que ha de ser icona del Teatre aquesta temporada. Un cop més, el relat i els seus desajustos.

Finalment, preocupa també que, tractant-se d’una coproducció en què el teatre més destacat dels que hi participen és el Liceu, l’única empremta catalana que veiem al repartiment sigui la presència d’Antoni Comas en un paper minúscul. Un cop més: ¿els darrers trenta anys cap escola de música de Catalunya, cap ni una, ha estat capaç de formar un sol cantant, un de sol, amb una veu digna de tenir un paper destacat en una òpera que es representi al principal (a la pràctica, únic) escenari líric del Cap i Casal?

Acabem amb esperança: Valentí Oviedo comença a exercir aquesta setmana com a director general del Liceu. Roger Guasch ha deixat l’economia de la casa endreçada, de manera que cal suposar que ara toca encaminar-se cap a la recuperació. És cert que els canvis en un teatre d’òpera triguen a donar resultats. Per exemple, ja se sap que hi ha unes quantes produccions tancades per a la temporada 2020-21, de manera que la capacitat d’incidència a curt termini és limitada. Ara bé, com abans comenci a treballar, abans podrem comprovar si aconsegueix portar al Liceu els èxits que acumula a les seves espatlles. Tant de bo, perquè comencem a necessitar-ho amb urgència. Cal un relat propi i poderós que ajudi a situar el Liceu allà on volem, a primera divisió. Les batalles, in illo tempore, eren per les grans veus i pel glamur del món de l’òpera. Avui es lliuren també en el camp del relat. I això és el que trobem a faltar en aquest Demon: saber què volem explicar al públic d’aquí i al de fora, i explicar-ho amb produccions que diguin al món què és el Liceu i per què reclama el seu lloc a primera divisió.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *