Subscriu-te

Desconnexió

© Juanma Peláez
© Juanma Peláez

SIMFÒNICS AL PALAU. OSV. Abel Tomàs, violí. Arnau Tomàs, violoncel. Dir.: Rubén Gimeno. Obres de Vivancos, Brahms i Dvořák. PALAU DE LA MÚSICA. 30 DE MAIG DE 2015.

Per Miquel Gené

Bernat Vivancos obria el concert amb l’explicació de la seva obra Aeternam, escrita per encàrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès: una peça contemplativa i de concepció horitzontal, amb un esquelet harmònic diàfan que en un moment es desenfoca per generar tensió, i un motiu melòdic recurrent de tres notes descendents que simbolitza la relació amb un més enllà que ens ve a recollir des del cel. Una obra per a cordes molt agradable d’escoltar, d’harmonies fàcils, sonoritat reposada i línies melòdiques clares, que no acaba de produir l’efecte de desenfocament anunciat i que utilitza massa espai per explicar massa poques coses. L’OSV va interpretar l’obra amb tota l’orquestra mirant al públic, com si d’un cor es tractés, amb un so net i transparent, donant-hi el color i la llum adequats, amb problemes de coordinació en alguns atacs, i introduint-nos en la profunda càrrega emocional de la partitura. L’antifaç que rebíem a les escales d’entrada i la petició d’escoltar l’obra amb el sentit de la vista desactivat va quedar en una mera anècdota que només alguns van seguir.

L’entrada dels germans Tomàs a l’escenari polaritzava des del mateix inici el segon assalt. El Doble concert per a violí i violoncel, op. 102 de Johannes Brahms esperava el que va ser una interpretació intensa, com la partitura demana. L’Arnau, amb la seva habitual profunditat de so, sòlid i precís amb l’arc, amplíssim i robust en l’atac de les cordes amb la mà esquerra. L’Abel, tècnicament brillant, generós en el repertori d’atacs i amb una concepció del fraseig molt rica. I una complicitat entre ells que sorgia de la mirada i es prolongava en la precisió rítmica i l’entesa en la intenció. Darrere d’ells l’orquestra semblà apartar-se més del compte, amb un so prim i sovint infradimensionat en els greus, i sense arribar a trobar el seu lloc en relació amb els solistes, amb els quals semblava no compartir una mateixa idea musical. Al bis, la Dansa eslava, op. 72 núm. 2 d’Antonin Dvořák, aquesta desconnexió es va mostrar en forma de la cotilla que la batuta de Gimeno volia imposar al fraseig lliure dels solistes, els quals ja celebraven el seu triomf.

La Simfonia núm. 9, en Mi menor, op. 95, la famosa “del Nou Món” del mateix Dvořák, tancava la vetllada. L’orquestra, ara ja sola davant d’una obra de gran envergadura que demana precisió en els atacs, varietat en la paleta de color i empastament entre seccions, es va mostrar més sòlida i present. La secció de vent va anar de menys a més, amb imprecisions rítmiques en un inici, resolent bé les seccions solistes, però en general poc coordinada. Les cordes van estar insegures en els registres aguts, més amples en el so i amb certa brillantor en el format reduït del segon moviment, el moment més aconseguit de l’obra. I la relació entre ambdues parts va resultar inestable; funcionant bé quan les seves funcions se separaven, però poc clara quan havien de funcionar de manera més complexa.