Subscriu-te

Desequilibri rigorós i apassionant: el Schumann de Gardiner

© Antoni Bofill

PALAU 100. London Symphony Orchestra. Ann Hallenberg, mezzosoprano. Dir.: Sir John Eliot Gardiner. Obres de Berlioz i Schumann. PALAU DE LA MÚSICA. 6 DE MARÇ DE 2018.

Per Jacobo Zabalo

Els enregistraments del Schumann simfònic per John Eliot Gardiner ens van permetre, ja fa unes dècades, descobrir un compositor diferent, no només amb relació als seus col·legues romàntics, sinó sobretot envers ell mateix, distanciat d’alguns dubtosos tòpics. Un fogós i inclassificable creador de melodies a força de retalls, amb violència o en inquietant parsimònia, que sembla alternar la rauxa amb la divagació extàtica. Eren aquelles lectures seves, al capdavant de l’Orchestre Révolutionnaire et Romantique, vehements, anguloses, d’una precisió i un dinamisme altament cridaneres. Anul·laven pràcticament la imatge més paradigmàtica del creador romàntic –imatge en bona mesura potenciada per obres com el Concert per a piano– i projectaven la silueta implacable d’un visionari, un geni trencador que en efecte –i aquí sí es compleix el tòpic romàntic– difícilment podria ser valorat en la justa mesura durant el temps de vida.

Amb aquesta prèvia, i tenint en compte les moltes ocasions en què Gardiner ha estat apreciat al Palau de la Música, el públic allí reunit es trobava inevitablement predisposat, seduït ja a priori pel poder i rigor de les seves interpretacions, des de Monteverdi a Brahms, en l’última dècada. Era de preveure que aquest concert, centrat en l’obra de Robert Schumann, conegués un gran èxit de convocatòria. L’efervescència va començar a preparar-se, en una sala a vessar, amb l’Obertura, scherzo i finale. Composició en tres moviments que podria assimilar-se a una simfonia sense moviment lent; si no fos perquè, a més d’aquella absència, se’n distancia de forma molt evident en termes de contingut. A través d’aquest tríptic s’exploren recursos orquestrals diversos, contrastants tot i l’esforç per ser reunits en una obra. La llibertat compositiva de Schumann sembla desplegar-se en lluita, amb resolucions sempre parcials, paradoxalment celebratives.

Abans del plat fort, relegat a una segona part íntegrament schumanniana, la vetllada coneixeria un moment de recés amb la balsàmica programació de Les nuits d’été d’Héctor Berlioz. Basada en poemes de Théophile Gautier, poète impeccable a qui Charles Baudelaire va dedicar les seves fleurs maladives, es tracta d’una composició de lirisme evocador; explora alguns dels principals misteris de l’existència humana, que la sensibilitat romàntica va aconseguir plasmar amb matisos inversemblants. La mezzosoprano Ann Hallenberg, protagonista absoluta d’aquesta sèrie de cançons, va concentrar les sinergies orquestrals en la seva persona, i el color que caracteritza tantes composicions de Berlioz s’identificà amb subtilesa encomiable ja des del tema inicial, Villanelle, que introdueix el canvi de temps i els afectes que suscita en l’ànima (“Quand viendra la saison nouvelle / Quan auront disparu les froids / Tous les deux, nous irons, ma belle / Pour cueillir le muguet au bois”).

© Antoni Bofill

Per descomptat, no només són inventariades les ocasions o “llocs propicis a l’amor”, com deia el poeta Ángel González, sinó també el seu revers tenebrós, l’absència de l’estimada a la cançó Absence (“Reviens, Reviens, ma bien-aimée”) o directament la mort, evocada en Sur les lagunes o Au cimetière. La bellesa del cant d’Ann Hallenberg va poder restar dramatisme al text, en ser declamat exquisidament. Molt més vehement i rupturista va sonar, ja a la segona part, l’obertura de Genoveva, l’única òpera que va compondre Robert Schumann. Un preludi excel·lent a l’obra que tancaria el concert, la seva Simfonia núm. 4, op. 120. La versió interpretada per Gardiner es correspon amb l’original, que data del 1841, any en què Schumann va compondre la que es considera primera simfonia, coneguda com a “Primavera”. Més enllà de la qüestió cronològica, que subverteix l’ordenació clàssica, el llenguatge espontani i atrevit d’aquesta peça, feta de moviments que s’enllacen en falsa continuïtat, ja és idiosincràtic. L’orquestració, potser més feréstega que en la versió final, revela en qualsevol cas el caràcter d’un compositor difícil d’encasellar.

La London Symphony Orquestra, molt concentrada i compromesa amb les indicacions del mestre al llarg de les peces anteriors, va culminar la vetllada amb una interpretació excel·lent de la Simfonia de Schumann. Gardiner va aconseguir imprimir-hi ritmes vius sense desvirtuar la naturalesa del conjunt. L’equilibri entre seccions es va mantenir, igual que la precisió dels solos, també en els passatges més desequilibrants, com en el curs dels atacs més ferotges i els crescendi. La corda va estar sensacional, amb menció especial als violoncels. És complicat, de fet, destacar cap secció o solista per damunt dels altres, ja que el rendiment va ser òptim tant de forma particular com en conjunt. Des dels primers concerts en què Gardiner va col·laborar amb l’orquestra londinenca a l’actualitat, s’observa una major empatia i participació dels músics en l’apassionant visió de Gardiner –trepidant però matisada, generosa en colorit i amb ritmes contrastants, de sincronia puntualment fins i tot si, per a això, no empren instruments d’època. La satisfacció del públic va ser tan evident que no va fallar el bis que duien preparat, just in case: un fragment del poderós i vivaç “Scherzo” de la Simfonia núm. 2 del mateix Schumann.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *