Subscriu-te

Diàlegs i dialèctica del Belcea Quartet

© Ronald Knapp (foto d’arxiu)
© Ronald Knapp (foto d’arxiu)

PALAU 100 CAMBRA. Belcea Quartet. Obres de Haydn, Bartók i Beethoven. PALAU DE LA MÚSICA. 17 DE NOVEMBRE DE 2015.

Per Jacobo Zabalo

La visita del Belcea Quartet va satisfer les millors expectatives. Un programa de gran coherència, perfectament equilibrat, permeté descobrir les virtuts d’aquest quartet sensacional, que va justificar el seu elevat nombre d’enregistraments. Un encert, el fet de començar amb un dels quartets de Franz Joseph Haydn més representatius del mestratge en aquest tipus de peces de cambra, la qual cosa explica l’admiració que va professar-li Mozart, i que va portar a dedicar-li el seu millor cicle de quartets. En la versió del Belcea Quartet, el Quartet en Sol major, op. 77 núm. 1 (Hob. III.81) “Lobkowitz” lluí un equilibri savi, amb un protagonisme perfectament compartit –el de les quatre veus– que va propiciar una interpretació viva i càlida, en manifesta construcció del sentit d’acord amb els paràmetres del Classicisme. El conjunt no volgué enlluernar en termes de precisió o poder, sinó que més aviat imposà una lògica interpretativa molt convincent en mostrar-se els seus membres partícips d’una mateixa recerca, d’una escolta i una recíproca comprensió.

De l’altre costat del Classicisme, però mantenint el mateix equilibri amb recursos i efectes completament altres, sens dubte fascinants (el silenci del Palau de la Música va ser, en aquest sentit, eloqüent), la peça de Béla Bartók, Quartet núm. 1, op. 7, Sz. 40, va suposar potser el moment més intens de la vetllada. L’inicial moviment “Lento” introduí l’oient en la realitat sonora d’aquest precursor de Ligeti, i creà una atmosfera densa, de progressiva vivacitat en el curs del quartet, gràcies a una sensacional alternança de l’homofonia i la polifonia. Un flux desconcertant i embriagador, que novament es va reivindicar en la seva dimensió clàssica, universal, gràcies a la magistral entesa dels membres del quartet, encapçalats per la primera violí, Corina Belcea.

Després de la pausa, i prescindint de la linealitat temporal pròpiament cronològica, es podria dir que vam assistir a una mena de síntesi de les propostes musicals anteriorment executades. A l’afirmació haydniana, n’havia seguit la seva antítesi, igualment equilibrada en la seva representació invertida, una proposta –la bartokiana– que desafia la tonalitat més tradicional des del seu interior. En un tercer moment, el geni de Ludwig van Beethoven se’ns mostrà com el resultat d’una confrontació que no nega la negació sinó que la incorpora com a negada i, així, la supera. Si tornem a la perspectiva estrictament temporal –més comprensible, si bé no sempre fiable, o garantia de comprensió–, cal dir que l’últim Beethoven s’anticipa al segle XX en plasmar la realitat de les ombres, en evidenciar la lògica d’una dissonància que inevitablement participa de la consonància, però sense per això acollir-se a un programa alternatiu, com ho farà la Segona Escola de Viena.

El Belcea Quartet, que ha gravat la integral dels Quartets per a corda de Beethoven, va demostrar-ne un coneixement profund, posant atenció a la miríada de detalls que tresoreja el Quartet núm.14 en Do bemoll major, op. 131, i tenint sempre present l’ordre del discurs; ordre trencador, futurista –o, millor, d’aires atemporals– que caracteritza la producció tardana de Beethoven. Un llenguatge extàtic però profundament arrelat a la terra, que creix des de les entranyes de l’incomprensible per manifestar-se mitjançant una sèrie de relacions harmòniques vinculades encara, estranyament, a la tradició, a una estètica que s’intueix familiar. El bis de l’opus 5 d’Anton Webern –brindat per un Belcea Quartet potent fins a les propines– va permetre escenificar l’altre costat d’aquesta mateixa realitat, un cop explicitada la ruptura.