Subscriu-te

‘Dido & Aeneas’, una òpera molt jove amb més de 300 anys

© Lorenzo di Nozzi
© Lorenzo di Nozzi

CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor Jove de l’Orfeó Català. Elisenda Arquimbau, mezzosoprano. Josep-Ramon Olivé, baríton. Jordi Domènech, contratenor. Serena Sáenz, soprano. Anna Niebla, soprano. Ferran Mitjans, tenor. Ars Musicae, Orquestra Barroca. Esteve Nabona, direcció musical. Aleix Viadé, vídeo. Sylvia Kuchinow, il·luminació. Marc Rosich, direcció escènica. PALAU DE LA MÚSICA (PETIT PALAU). 9 de febrer de 2015.

Per Mila Rodríguez Medina

Vivim últimament una mena d’efervescència de l’òpera Dido & Aeneas de Purcell. Després de la inauguració de la temporada de música antiga a L’Auditori amb la interpretació de The King’s Consort i l’estrena de la revisió de l’obra dins del cicle de l’Òpera de Butxaca i Nova Creació (OBCN) al Teatre Lliure, el cap de setmana passat era el torn del Cor Jove de l’Orfeó Català, el qual, també amb la col·laboració del cicle de l’OBNC, reprenia la versió estrenada fa dos anys al Palau de la Música Catalana. En un punt intermedi entre la fidelitat de Robert King i la inspiració i renovació radical del Teatre Lliure, el Dido & Aeneas de Purcell es va presentar molt més senzill i proper, jove en definitiva, amb un clar objectiu, conscient o no: la reivindicació del Cor Jove de l’Orfeó Català.

Amb una formació que depassa la trentena de cantaires, cosa poc comuna en un Dido & Aeneas, i sota la direcció d’Esteve Nabona, el Cor Jove es va mostrar segur de la seva feina i còmode, i lluint-se molt en els passatges corals més col·lectius. Aquest Cor Jove no és un cor amateur que serveixi als adolescents per obtenir i millorar una formació musical. Al contrari, és un cor professional amb la simple particularitat d’estar compost per cantaires joves amb molta carrera pel davant. Sota la direcció escènica de Marc Rosich, aquests joves van gaudir molt de la història i l’escena, com una obra de teatre cantada. L’escenografia els col·locava com a protagonistes: aquest Dido & Aeneas tenia molt de pel·lícula adolescent: els veritables protagonistes hi són tots aquells que envolten la història dels amants, aquells la suporten, l’alimenten i la pateixen com a pròpia. Enfocament en el qual encaixa perfectament el gran personatge compost per Purcell per a Belinda, aquí interpretat amb molt de talent per la jove Serena Sáenz, que realment va esdevenir la protagonista. Però no només així l’escenografia feia protagonista el Cor Jove. El principal component d’aquesta posada en escena era un mapping projectat al fons de l’escenari –eina creada per Aleix Viadé, fins fa poc cantaire del Cor Jove– i una manera genial de solucionar una escenografia amb pocs mitjans i aconseguir fins i tot nous efectes, molt complexos en una dramatúrgia tradicional.

Acompanyaven el Cor Jove tres cantants per als tres personatges teòricament protagonistes de l’òpera: Dido, Aeneas i la fetillera; tres cantants diferents fins i tot en la presència a l’escenari, tot reforçant així aquesta visió de la història principal com un segon nivell amb l’entorn creat pel Cor Jove. El contratenor Jordi Domènech en el paper de la fetillera va saber jugar amb els joves en els moments més paròdics dels conjurs de les bruixes, amb una actuació, però, a vegades massa histriònica. La mezzosoprano Elisenda Arquimbau va ser una gran Dido, amb una presència deliciosa a l’escenari, però la millor veu solista d’aquest Purcell va ser Josep-Ramon Olivé com a Aeneas, que va aconseguir una cosa a vegades gairebé impossible: compondre un personatge interessant i amb cos en aquest Aeneas, figura que habitualment queda relegada a un segon pla en les representacions de l’òpera i que aquí es va veure reivindicat.

Completava aquest nou mapa per a Dido & Aeneas a Barcelona, l’Orquestra Barroca Ars Musicae, malauradament el punt més dèbil de tota la producció. Sense deixar de mostrar una interpretació correcta, la part instrumental es va sentir en clar desavantatge respecte de la resta. No obstant això, l’actuació d’Edwin García a la tiorba i guitarra barroca i Gregori Ferrer al clavicèmbal va ser de molt bona qualitat.

En definitiva, un nou punt de vista, aquest jove i directe, sobre aquesta febre tan merescuda per la recuperació d’una obra que mai no ens cansarem d’escoltar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *