FESTIVAL CASTELL DE PERALADA. Didon de Henry Desmarest. Dido and Aeneas de Henry Purcell. 22a Acadèmia Barroca d’Ambronay. Director: Paul Agnew. ESGLÉSIA DEL CARME DE PERALADA. 15 DE JULIOL DE 2017.
Per Lluís Trullén
El tenor Paul Agnew, director musical associat de Les Arts Florissants i codirector de Le Jardin des Voix –l’acadèmia de Les Arts Florissants per a cantants joves–, ha estat escollit per dirigir enguany l’Acadèmia Barroca Europea. Joves de gran talent han treballat intensament primer a Ambronay i després a Pavia tot el que concerneix l’expressió, la teatralitat, la retòrica i la tècnica vinculada a les obres seleccionades per a l’ocasió. Nou cantants i deu instrumentistes han posat el millor de si mateixos per afrontar un programa integrat per la tragèdia lírica Didon del compositor francès Henry Desmarest i pel Dido and Aeneas de Henry Purcell. Els admirables resultats d’aquesta proposta, que seguirà oferint-se en diferents escenaris europeus, es van poder escoltar a l’església del Carme de Peralada. Les dues obres estan inspirades en la història de Dido i Enees del cant quart de l’Eneida de Virgili, i van ser estrenades, respectivament, a l’Académie Royal de Musique de París l’any 1693 i a l’escola de noies de Josias Priest de Londres quatre anys abans.
Seguint les pautes estètiques de la tragèdia lírica francesa, la música de Desmarest es mou en una delicadesa constant, sense excessos ornamentals, i fent que la paraula tingui un valor afegit respecte de la música. La soprano Deborah Cachet posava una delicada veu al personatge de Didon, en què el refinament i l’elegància del seu cant ens submergien en el més essencial de l’òpera barroca francesa. Etienne Duhil de Bénazé com a Enée va mostrar-nos una veu dúctil, mancada d’un cert cos en el registre més greu, però d’una bellesa indubtable en el centre vocal. L’equip de cantants, en una interpretació semiescenificada, mostraven una cohesió absoluta per fer funcionar una maquinària amb un engranatge que Paul Agnew ha treballat fins a l’últim detall, tant en la direcció musical com en el concepte escènic. Veus impecables en l’expressió i instrumentistes que assolien un nivell interpretatiu altíssim ens van traslladar a totes les vicissituds que envolten la història entre la reina de Cartago i l’heroi de Troia, sota el refinament musical de Desmarest.
Amb el Dido and Aeneas de Purcell es va poder admirar en tota la seva plenitud el treball de l’Acadèmia Barroca Europea d’Ambronay. Amb la secció de violins tocant tota l’obra de memòria i interactuant escènicament amb els cantants, la conjunció entre les veus, la tasca de tots els instruments i el gran treball a nivell teatral (esplèndids els moments en què intervenen la fetillera i les bruixes) confegien un entorn ideal per assaborir en tota la seva plenitud la meravellosa música de Purcell.
El paper de Dido va recaure en Kerstin Dietl, una veu preciosa, que sense posseir una projecció excessiva, sí que obtenia una calidesa que va resultar idònia en el celebradíssim lament. El conjunt vocal va mostrar un nivell esplèndid: Alberto Miguélez-Rouco (d’uns dots teatrals admirables) va encarnar admirablement el rol de la fetillera, i cadascuna de les intervencions de la soprano Aurora Peña –com ja ens va mostrar en el Didon– van resultar delicioses per la gran força expressiva del seu cant. Molt correcte i elegant en l’expressió Jean-Christophe Lanièce com a Aeneas, va destacar novament el cant elegant i admirable de la Belinda de Deborah Cachet, en un equip vocal en el qual brillaren especialment les tres veus femenines. Un treball esplèndid de Paul Agnew (que seguia les evolucions dels seus pupils assegut des de la primera fila), tot creant un equip de músics que va funcionar a la perfecció per recrear aquestes dues magnífiques obres líriques del Barroc.
